Aplicar categories a l’anàlisi de la història és quelcom que cal fer amb molta prudència, sent conscients que només es tracta d’una eina per tal d’intentar millorar la nostra comprensió de les idees i actes humans. Encara cal ser més prudents si l’anàlisi s’aplica a una realitat recent i propera. Tot i així, els proposo fer exactament això respecte el debat parlamentari viscut la setmana passada a Catalunya.
En el citat debat es van perfilar dues grans agrupacions polítiques que bé podríem anomenar “legalistes” i “demòcrates”. Els que anomenem “legalistes” agruparen el Partit Popular, Ciutadans i el PSC i compartien, naturalment, el respecte per la democràcia dels seus rivals parlamentaris. Tanmateix i davant la possibilitat d’establir que Catalunya és sobirana, això és, que pot decidir per sí mateixa sense dependre de qualsevulla altra institució, els “legalistes” defensaren una negativa basada en el fet que tal proposta no té lloc dins la legalitat constitucional espanyola. Dins els “legalistes”, el PSC intentà remarcar el seu matís propi, defensant un canvi en la legalitat per fer possible el dret a decidir que aquesta formació assegura compartir. A l’altra banda del tauler polític, els que anomenem “demòcrates” plantejaren, tot i compartir el respecte per la legalitat dels seus rivals, tot un seguit d’arguments que contenien unes preguntes radicalment democràtiques implícites: quan un poble té unes concepcions determinades sobre certs béns i aquestes concepcions deriven en lleis (per exemple, en forma d’Estatut), quan aquestes lleis que articulen concepcions comunes no són respectades pel govern encarregat de gestionar-les ni per la legalitat que l’empara, quan aquest poble ha proposat mesures per intentar sentir-se més còmode i respectat en el marc d’aquesta legalitat i només ha trobat rebuig; quan ha passat i passa tot això, no pot aquest poble reclamar decidir amb llibertat, pacíficament i democràticament quin estatut vol per a sí mateix per tal de solucionar aquesta situació? El Parlament acabà proclamant una declaració que responia sí a aquestes preguntes, satisfent les propostes dels “demòcrates”.
El resultat de l’anàlisi proposada són dues etiquetes que no ho expliquen tot, per bé que emfatitzen allò que cal emfatitzar. D’una banda, els “legalistes” són demòcrates convençuts però fan gala d’un immobilisme jurídic manifest que no permet cap canvi possible per a la millora de la situació catalana, per molt democràtic que sigui el seu origen, (el canvi del PSC és senzillament impracticable -ells ho saben bé- des del moment que el PSOE diu no compartir el dret a decidir). Segons els “legalistes”, la sobirania recau en el poble espanyol i no en el català i això és una premissa que estableix una divisió radical en la discussió. D’altra banda, els “demòcrates” són defensors de l’Estat de dret però entenen que allà on hi ha concepcions comunes i acords polítics sobre les mateixes convertits en llei, aquests i aquelles han de ser respectats i cap altra legalitat pot oposar-s’hi. La prioritat no és la de la legalitat llunyana espanyola, sinó la de les decisions democràtiques expressades per grans majories parlamentàries a la cambra més propera a la gent que hi ha dipositat la seva confiança.
Només els demòcrates representen una il·lusió de progrés per a Catalunya, perquè només ells representen el moviment pacífic i democràtic que té, en les seves premisses argumentals, també la llavor de l’aprofundiment democràtic. Precisament per això va ser una llàstima que ningú respongués al comentari irònic del legalista Rivera, quan etzibà que segons les concepcions dels “demòcrates” caldria permetre l’emancipació a tota regió que ho desitgés. La resposta “demòcrata” hauria d’haver estat un sí rotund. Allà on hi ha concepcions comunes i acords polítics sòlids, sumats a la voluntat política de ser quelcom singular, allà hi hauria d’haver possibilitat de llibertat política (juntament amb un diàleg seriós sobre les possibilitats i avantatges reals d’aquesta llibertat per als ciutadans implicats, naturalment). Si això passa al Baix Llobregat o a la Cerdanya és indiferent, cal respectar-ho. La democràcia republicana –si em permeten, la que val la pena- ens ha ensenyat que la democràcia genuïna és aquella més propera als ciutadans (cosa que no implica necessàriament l’adjectiu de “directa”), capaç de conjugar la proximitat representativa amb projectes a gran escala. Si un territori català, tal com ironitzava el legalista Rivera, reclamés llibertat política, Catalunya hauria de respondre amb el respecte i la voluntat descentralitzadora que Espanya ha estat incapaç d’oferir a Catalunya. Els “demòcrates” catalans haurien d’apostar per aquesta democràcia republicana, respectuosa amb els diversos indrets de la nació, i ho haurien de fer per coherència amb el seu plantejament sobre el dret a decidir. A diferència de l’actual “legalisme” espanyol, el bàndol “demòcrata” en aquesta discussió política incorpora els elements ideològics necessaris per a una millora de l’actual democràcia a Catalunya. Per això la il·lusió per l’Estat propi és també la il·lusió per la regeneració democràtica.
