He agraït la valentia i honestedat que ha demostrat JxC en arribar a un acord amb el PSC pel govern de la Diputació de Barcelona. Feia molt temps, des d’octubre del 2017, que esperava un gest com aquest, i ha trigat però al final ha arribat. A més, no podia haver estat més eloqüent. En avenir-se a pactar amb els qui mantenen a la presó als seus companys de partit (la camàndula de la independència judicial podem deixar-la per les rondalles vora el foc) entenc que no troben que això de la presó sigui prou greu com per no asseure’s a repartir-se cadires amb els presoners. Com que, a més, els que estan a la presó —o a l’exili— són dirigents del partit, assumeixo que hi han donat el vist-i-plau, i si a ells els hi està bé, qui soc jo per dur-los la contrària.
A ERC li ha faltat temps per denunciar la incoherència evident que suposa jurar i perjurar, per una banda, que no descansaràs fins a assolir l’objectiu i, per altra, anar-te’n al llit amb qui ho fa impossible. Amb tota la raó. Llàstima que ells estiguin fent el mateix, n’hi ha prou amb repassar les hemeroteques per comprovar-ho. Ni tan sols cal anar gaire enrere, només cal comptar les vegades que, fa un any, apareixia la paraula ‘independència’ en les declaracions dels seus dirigents i mirar de trobar-la alguna vegada en les actuals. Els republicans han experimentat una mutació extraordinària —inaugurada amb l’encaixada de Junqueras amb Sánchez durant la constitució de les Corts espanyoles i escenificada des d’aleshores pels coquetejos descarats de Rufián amb el PSOE— que els ha dut a passar en un temps rècord d’un abrandament digne de William Wallace a un peixcovisme del qual el mateix Pujol n’estaria orgullós.
La principal prioritat dels partits polítics sempre ha estat la mateixa: els partits polítics. En primer lloc el propi, esclar, i en segon, passant per davant dels seus votants (fins i tot dels membres del seu partit) la resta de partits, per més lluny que es trobin ideològicament. El seu objectiu primordial és protegir el sistema que els permet mantenir-se al capdamunt de la cadena alimentària. Aquest instint de supervivència corporativista els acaba duent inevitablement a prescindir dels interessos dels seus votants, o a sacrificar-los directament, a l’hora de prendre decisions. No hi fa res si aquestes decisions van contra els propis idearis fundacionals del partit, sempre hi haurà un líder visionari al qual li serà revelada la nova jugada mestra, una estratègia massa complexa per compartir-la amb els electors, als quals, en una mostra de paternalisme condescendent que amb prou feines pot amagar el menyspreu que els provoquen, n’hi ha prou d’acontentar amb promeses vagues i crispetes. No fos cas que si els expliquessin alguna cosa l’entenguessin.
Però —i aquest és un però molt important— que els partits hagin tornat a enganyar-nos i a jugar miserablement amb les il·lusions de milions de votants no resta ni un bri de legitimitat a aquestes il·lusions. Tenim tot —i aquest tot també és molt important— el dret a escollir quin volem que sigui el nostre futur, i qualsevol partit que posi el més petit matís a aquest tot ens acabarà aixecant la camisa.
Fins aquí el diagnòstic, que en aquest cas és la part senzilla. El pronòstic, però, és força més complicat. Què hem de fer, ara? No et tinc ni idea, així que cenyim-nos al que sí que sabem. Sabem que les nostres reivindicacions són legítimes, però no sabem com arribar a assolir-les. En casos com aquest, on ningú té clar el camí a seguir, el mètode científic acostuma a fer servir el procediment de prova i error, que consisteix en anar provant opcions i descartant les que no funcionen fins a trobar la solució. Els dos instruments que hem triat fins ara no funcionen, doncs descartem-los. Es tracta de no tornar a votar Junts per Catalunya, per la Cadira o com sigui que es facin dir en el futur, ni ERC, Esquerra o el que en quedi d’ella. Mai més. I després? Hem de carregar-nos el sistema actual de partits? Probablement, ja ho veurem. Però anem a pams, que és la millor manera d’aplicar el mètode prova i error. El primer pam és eliminar els errors comesos —recaure-hi seria imperdonable— i veure quin nou escenari es planteja. I si comencem per aquí?
