L’Espai, l’última frontera que deien els amics de Star Trek, aquelles llargues nits d’adolescència d’estiu veient la seva nau explorant l’espai… De fet, és de les poques coses que sembla no canviïn mai. La mires ara i veus encara aquell cel, aquella nit que veies de petit quan tot era sumar, quan tot era anar endavant i tots els somnis semblaven possibles i no veies la maldat de la gent enlloc i tot era il·lusió, era ideal!
De fet, quan mirem al cel, quan contemplem les estrelles estem viatjant contínuament al passat perquè això és el que són, passat; donat la llum que ens arriba d’elles fa tants centenars, milers, milions d’anys que ha sortit que ara quan ens arriba potser ja ni tan sols hi són.
I això els intento també fer veure als meus alumnes de ciències, que no som res dins la immensitat de l’Espai i l’important que és creure en un mateix, tenir confiança i no deixar que d’altres t’enfonsin. Per molt difícil i complicat que sigui, sabent del cert que sempre va bé poder trobar una mà amiga en aquest camí.
Que poc en sabem i vist de l’Espai! Si la Lluna anant a velocitat de la llum (300 mil quilòmetres per segon) en poc menys d’un segon hi seríem i al nostre estimat Sol en poc més de 8 minuts, imagineu, doncs, els estels que tenim a milers d’anys llum que en són de lluny i com d’immens és tot plegat. Per tant, cada nit tenim una ocasió única de mirar al passat tot mirant les estrelles i no cal tenir tant el passat al nostre cap.
I no anem bé, això és evident, la història és cíclica i podem intuir que estem en un moment que com a societat no ho estem fent bé i sembla anar tot de mal en pitjor. I aquí sí que potser serviria d’alguna cosa mirar enrere en el passat, per arreglar situacions, no crear nous greuges, admetre errades, aprendre del passat i mirar d’arreglar el present per a tenir un millor futur.
Poder recordar el Futur! Recordar el Futur i desconèixer el Passat. El temps és unidireccional i sempre avança endavant de manera inexorable, sense fer concessions, ens agradi o no, i no ens permet tornar enrere i corregir allò que no hem sabut fer bé.
Temps, quan més et necessitem menys et tenim, quan més falta ens fas, és quan notem més la teva absència. La teva ironia, amic temps, es converteix en cinisme quan tens la capacitat d’allargar moments inoportuns, quan t’atures i ho deixes tot parat en situacions incòmodes i, contràriament, quan et fas fonedís amb rapidesa en aquells instants on convindria que restessis eternament.
No anem bé, i quan pensem que res pot anar a pitjor sentim a les notícies que tornen a cantar Els Pecos! Calia? Una altra prova que la Fi del Món s’acosta i anem camí de l’Apocalipsi!
Definitivament, cal aprendre del passat, esmenar errades, mirar de no repetir-les, ser crítics amb uns mateixos sense deixar-nos d’estimar, respectar als altres i mirar entre totes i tots d’arreglar el present per a tenir un futur, un millor futur.