El catalanisme de tertúlia i casinet assisteix encuriosit aquests dies a un joc d’articles creuats entre personalitats del PSC i els seus satèl·lits adjacents. Ja sabem que el catalanisme ‘mainstream’ és en veritat un estany tranquil, raó per la qual qualsevol petita pedreta que hi cau genera unes ones que desperten la curiositat d’una audiència tradicionalment ensopida.
El fet és que un dels màxims representants de l’arrogant aristocràcia socialista i efímer conseller de Cultura, Ferran Mascarell, va fer un article al diari Avui on deia algunes obvietats, com per exemple que l’entesa entre els socialistes catalans i espanyols és impossible i que al PSOE ningú no creu en el federalisme (ni asimètric, ni mètric, ni punyetes). Són obvietats que alguns vam descobrir fa molts anys, però que d’altres han trigat més a assimilar perquè la distància entre el sentit comú i les torres d’ivori de la part alta a vegades és estratosfèrica.
Com era preceptiu, l’ull que tot ho veu va fer sonar els corns de cacera i es van obrir les portes de Nicaragua per fer-ne sortir els gossos de presa. La trinxadora socialista va obrir el calaix on guarden el manual “Desprestigiar és fàcil: el cas Maragall” i el van tornar a aplicar. Només algun opinaire socialista, també adscrit a la ‘gauche divine’, ha sortit en defensa del Mascarell, més que res per solidaritat de classe.
El cas, però, va més enllà d’una disputa familiar. En Mascarell ha posat proa cap a un altre port, però com que fer-ho de cop i volta és lleig i encara falten molts mesos per a les eleccions, ha decidit fer-ho per capítols, per fascicles, que en dèiem abans. Així doncs, fa veure que la cosa és molt meditada i profunda, però tothom li veu el llautó (començant per casa seva, per això li envien els ‘nazguls’).
Qui sap si a finals de l’any vinent podrem comprar al quiosc tots els fascicles relligats en un gran volum, una mena de “De los Apeninos a los Andes“, però canviant els Apeninos per l’Empordanet i els Andes pel Tagamanent.
