L’altre dia davant d’un important grup d’empresaris, vaig sentir a un polític d’esquerres fent el sermó de la muntanya quan el van interpel·lar per no fer res per ajudar a canviar la nefasta imatge pública dels empresaris, que massa sovint són titllats de corruptes, d’ambiciosos sense límits i de només estar pendents de maximitzar el guanys a costa de la gent i del medi ambient).
Textualment, es va declarar catòlic practicant i els va instar a estimar-se els uns els altres com Déu ens estima. No us enganyo. Si estimes als altres, potser t’equivocaràs en les teves decisions, però posaràs a l’altre en el centre de les teves inquietuds al mateix nivell que tu. Així de senzill i així de difícil a la vegada.
Si un polític d’esquerres s’atreveix a dir als empresaris que siguin bones persones i que aprenguin a estimar com qualsevol fill de veí, no veig perquè jo no podria començar amb el mateix argument. L’empresari és, abans que res, una persona com qualsevol. Només que ha decidit tenir unes responsabilitats addicionals amb el seu entorn i vetllar perquè una determinada activitat econòmica funcioni. Ho fa perquè vol, perquè li agrada, perquè amb això es guanya la vida i perquè aquesta responsabilitat li dóna uns riscos que son compensats (o que haurien de ser-ho) per la satisfacció de crear una empresa amb èxit.
Per parlar, doncs, de desigualtat i empresa, cadascú de nosaltres ha de definir be el concepte d’igualtat. I pels que compartim una visió del món on hi ha un Déu que estima, sabem que tots som iguals davant d’ell. És un concepte d’igualtat transcendent que hauria de derivar en un concepte d’igualtat jurídic i ètic i que s’hauria de veure reflectit en tots els nostres àmbits d’actuació. Per tant, també en el de l’empresa. Hi poden haver altres aproximacions al concepte d’igualtat, però jo em basaré en aquest.
Així, un empresari ha d’estimar. Estimar la seva feina, la seva gent, les seves idees, el seu producte. Si estima, és a dir, vol dir que és capaç de donar-se amb il·lusió i entrega a tot el que fa. I ho ha de fer amb una dimensió transcendent, per ell i pel moment present, però també pels altres i per un futur. Haurà acomplert una part del seu compromís amb ell, amb els altres i amb el món que l’envolta. Un empresari format en les nostres facultats jesuïtes d’una manera o altra, s’haurà format en les quatre dimensions que resumeix el paradigma de la formació universitària jesuïta de “Ledesma-Kolvenbach”: la pràctica (o tècnica), la social (pensant en la justícia social), la humana (intel·lectual) i la religiosa (o transcendent). I parlo en primer lloc d’aquesta visió de l’home com a fill de Déu perquè, si no la posem davant de tot, no podrem parlar de quina mena d’igualtat volem definir. I només després podem parlar de la segona de les dimensions, la justícia social, o com traslladem aquesta visió de l’home com a fill de Déu i dels altres com a germans a la vida pràctica. Així doncs, l’empresari que s’ha format en aquesta dimensió ha d’actuar amb justícia. Ha d’intentar ser just en la seva activitat.
I actuar amb justícia, actuar per evitar caure en decisions que no responguin al fet que som iguals, és complicadíssim. L’empresari ha d’intentar ser un home just perquè molt sovint haurà de prendre decisions rellevants que afecten a molts aspectes de la seva empresa. Dono per descomptat que bona part de l’èxit o el fracàs vindran determinats per la seva capacitat de liderar des d’un punt de vista financer, tècnic, comercial, de màrqueting ( de la seva formació pràctica i intel·lectual, les dimensions més conegudes de l’ensenyament universitari). Òbviament. Però molt sovint s’haurà d’enfrontar a decisions que posaran a prova la seva capacitat de liderar persones, és a dir, de fer-los compartir una visió sovint arriscada i compromesa de la seva activitat diària. I un dels reptes més importants en el qual haurà de actuar amb justícia és quan s’enfronti a les desigualtats que es presentaran en múltiples formes i que posaran a prova constantment la seva visió de l’home i la seva bona voluntat. Estimar és una condició necessària, però no sempre es fàcil ser just perquè, tot i ser iguals, ni tenim les mateixes capacitats, ni les mateixes actituds, ni el mateix caràcter.
M’agrada poc parlar de desigualtat en general, perquè hi ha moltes menes de desigualtats davant de les què hem de prendre decisions quotidianament. M’agradaria només posar-vos deixar-vos apuntats alguns exemples de desigualtats en què ens enfrontem al nostre dia a dia:
-Desigualtat de feines temporals i fixes
-Desigualtat de feines en funció del sexe
-Desigualtat de feines en funció del nivell cultural o formatiu
-Desigualtat de feines en funció de l’edat
-Desigualtat de feines en funció de la retribució
-Desigualtat de tracte en funció de la religió o ideologia
-Desigualtat de tracte en funció de la simpatia personal
En tots els casos es decisions son complexes i sovint força controvertides. I no hi ha regles deterministes, per sort. La nostra capacitat d’afrontar amb la màxima justícia les situacions que provoquen les inevitables desigualtats ens donaran una mesura de l’èxit real de la nostra capacitat com a empresaris.
El meu objectiu era presentar breument, en un mon cada cop més interdependent i canviant, la complexitat de les desigualtats en què ens trobem en el nostre dia a dia com a empresaris i la necessitat d’actuar a partir d’uns valors de referència. El que ens toca és gestionar amb determinació, astúcia i coratge el dia a dia. Perquè, al final, serem jutjats, no pels valors que defensem, sinó per si en el nostre dia a dia ens n’hem fet dignes. I si no hi fem prou bé, com molt sovint passa, estiguem sempre oberts a corregir els nostres errors i que Déu hi faci més que nosaltres!
