S’ha parlat molt de la crisi del model dels estats- nació. Que si el futur són les ciutats, les regions o la integració en noves i grans estructures continentals. Tots tenen un punt de raó; les grans metròpolis estan guanyant protagonisme, les regions també i noves estructures polítiques com la UE surten enfortides després de cada crisis.
Tanmateix, la institució de l’estat nascuda amb la Pau de Westfàlia de 1648 ha superat les contrarietats i ha arribat al segle XXI sense una alternativa clara i essent l’element bàsic i fonamental de la comunitat internacional; amb règims monàrquics, amb revolucions o amb repúbliques, amb dictadures o amb governs democràtics d’esquerres o dretes, però encara no hi ha institució alternativa a aquests.
A Catalunya una part molt significativa de la ciutadania vol que aquesta esdevingui estat, malgrat que a vegades, compren una visió un cert infantil del que suposa ser un estat; seguretat, defensa, compromisos, immigració, etc.
Altres, com el president Torra, després de vendre un “fer república”, ara amb la crisis temporal de la monarquia cauen en el parany del dilema monarquia o república o ens venen una “república digital” i no es centren en el veritable debat, que al meu entendre és: resoldre l’encaix o la sortida de Catalunya d’Espanya de manera democràtica i legal.
La resta és focs d’encenalls i no sortir del bloqueig que, per cert, a alguns ja els va bé.
“la independència no s’assoleix
de manera màgica”
L’independentisme ha d’entendre dues coses. La independència no s’assoleix de manera màgica, ni de la llei a la llei. Qualsevol que hagi estudiat un curs de dret constitucional ho sap.
És més, d’acord amb els usos i costums i la llei internacional això no és possible com alguns ho plantegen. I fins i tot, els exemples més possibilistes; Quebec o Escòcia, no són ràpids i hem de ser conscients dels llençols que es poden perdre a cada bugada.
Per fer-ho i fer-ho bé, cal que la majoria de catalans acceptin un procés on la majoria s’hi sentin interpel·lats. Només recordar, a desgrat de molts, que el partit més votat a les darreres eleccions catalanes van ser els nacionalistes espanyols de Ciudadanos.
Espanya és un dels estats més antics d’Europa. Uns el situen el 1812, altres el 1714 i fins i tot al s. XV. Sigui quan sigui, un estat que ha superat quatre guerres civils, superarà sense cap mena de dubte l’actual crisi ocasionada pel maldestre rei “emèrit”.
Andrew Roberts escriu en la magistral biografia de W. Churchill que l’irlandès De Valera veia en cada crisi del anglesos una oportunitat pels irlandesos. Aplicat al cas de Catalunya pot tenir quelcom de cert, només si s’enfoca bé i saber en quin context estem. Perquè els estats són forts i no estem a la Irlanda de 1916.
Altrament, allò que representa Espanya. És a dir, el nucli del poder de l’Estat a Madrid ha d’entendre una cosa. Espanya no serà estable sinó resol el problema català, almenys per una generació.
El maig de 1932 a les Corts constituents de la II República, mentre Manuel Azaña reclamava poder resoldre l’encaix de Catalunya, Ortega y Gasset li responia que “Debemos renunciar a curar lo incurable”. La majoria doncs, ha fet seva la màxima de “conllevar el problema catalán”.
Potser al darrer no li faltava raó, però aquesta Espanya, si vol una estabilitat temporal, ha de saber que ha d’oferir un projecte als catalans i aquests hem de poder triar. Fins i tot, la independència.
Qualsevol govern estarà en crisi si no afronta el problema de cara. Recordem la moció de censura al president Rajoy orquestrada per una Marta Pascal, que ho va pagar prou car (d’això no se n’ha parlat prou) o la precarietat de l’actual govern socialista.
Sempre la tensió entre un indisposat estat espanyol i llur Corona i la crisi de Catalunya. Ve de lluny. Davant d’això, com pot afrontar-ho el nacionalisme de centre?
Molts som els que ens neguem a adoptar discursos abrandats, del blanc o negre, caixa o faixa, independència o mort, o del “tenim pressa”. Volem la independència, però també entenem els matisos i les formes i la complexitat del país i dels processos. Saber modular la tensió, guanyar aliats i defensar no pas els amics, sinó els nostres interessos.
Traslladar al poder de Madrid i Europa que amb els sentiments no s’hi juga i que, o bé es resol la crisi o la crisi segueix. Fins al punt de posar en escac a l’estat. Que en la Europa del segle XXI, Catalunya no pot ser la única regió amb la seva llei fonamental sense haver estat votada.
Aquesta és una tasca llarga, difícil i que cal gent d’alçada i pacient.
Sempre em va semblar molt interessant la posició de l’antic primer ministre escocès Alex Salmond amb la seva proposta de devo max question, és a dir, oferir la tria entre la independència o més autonomia. No perdre llençols, assegurar i aixecar l’autogovern o cohesionar la societat, interpel·lar a tots els catalans i no deixar que l’estat es senti còmode amb la “conllevancia” fins assolir una solució democràtica, almenys per una generació. Seria aquesta una opció?
Altrament, l’estat espanyol seguirà, com tots els estats sobrevivint, però amb una mala salut de ferro, perpètuament malalt com potser diria Ortega, que els nacionalistes han/hem d’incomodar. Ens convé? Els hi convé?
A tots convé resoldre el problema.
