Saps qui sóc?. Pronunciar aquestes tres paraules a l’inici d’una conversa telefònica a principis dels noranta arrancava, a l’altra banda, una sonora riallada i, tot seguit, l’interlocutor tancava la broma amb el nom i el cognom d’un showman valencià que ens va deixar a finals de l’any passat. Òbviament, parle de Joan Monleón i d’aquell famós reclam en el que allargava el “qui” d’una forma tan còmplice i peculiar que acabava provocant les rialles de tothom.
Sempre he associat el nom d’aquest artista a moments divertits recordant escenes de pel·lícules com “El virgo de Vicenteta”, “El vicari d’Olot” o alguna de les moltes paròdies divertides que ha protagonitzat durant la seua llarga i dilatada carrera. He de confessar que mai he estat una gran fan del gènere artístic en el que ell treballava però sempre m’ha seduït pel seu tarannà càlid i proper i, a més a més, per la seua capacitat de connectar des del minut zero amb el públic.
Monleón ha estat una de les icones més representatives de la cultura audiovisual valenciana i va aconseguir convertir la coentor en espectacle “kitsch” traslladant al plató elements que defineixen la idiosincràsia valenciana. El concurs dels campanars, la paella russa* o el “a guanyar diners” que cantaven les ‘monleonetes’, mentre sostenien en cada ma una guardiola a l’alçada dels pits, quedaran arrelats al nostre l’imaginari col·lectiu.
En el seu record, m’agradaria que escoltareu la versió de El Fallero que va interpretar amb els Pavesos. La lletra de la cançó es sinònim de festa i de joia dos elements que ajuden a reconstruir la idea d’alegria que traslladava amb el seu art a tot arreu. Lamento la seua mort.
*Una paella en forma de ruleta ons’amagaven els premis
