Porto mesos mossegant-me la llengua i abstenint-me d’opinar públicament, més enllà del cercle d’amics d’El Matí, sobre tot plegat, amb la confiança que la unitat dels nostres polítics i entitats que impulsen el procés desaconsella que tothom vagi dient la seva i ens distregui de l’objectiu compartit.
Acordada la data i la pregunta (bona pel consens que va acollir més que per la seva estructura; abans d’aquest acord jo en defensava una altra) és evident que calia aprovar la llei de consultes i el decret de convocatòria (que inclou les cauteles que casualment suggeríem també des d’El Matí). Era, però, evident que l’Estat espanyol ho impugnaria i quedarien suspeses. Com ho és que, determinat l’Estat a impedir la consulta, impugnarà qualsevol estratègia catalana que porti a iguals o similars resultats. Més enllà del rigor jurídic que pugui aplicar l’Estat, que ja ha quedat prou retratat, està clar que hi haurà impugnació i posterior suspensió del N9N.
Sentia aquest matí a diferents tertúlies que no hi ha base legal per impugnar el N9N perquè no respon a cap decret ni cap altre tipus d’acte o resolució administrativa. Els que ho afirmen obliden que també quan l’administració actua per “la via de fet” la seva actuació és atacable i revisable pels tribunals. Per tant el Consell d’Estat pot argumentar perfectament que el govern de la Generalitat està actuant per la via de fet amb l’objectiu d’obtenir els mateixos efectes perseguits amb el decret de convocatòria suspès i per tant prohibint totes aquelles actuacions, suportades en actes expressos, presumptes o per via de fet que portin al mateix resultat. Així de senzill. No cal ser cap gran jurista ni lúcid tertulià per veure-ho. Evidentment no cal compartir aquesta línia política i jurídica d’atac per veure-la a venir.
Hem d’anar a eleccions.
Podríem trobar noves fórmules per conèixer la voluntat dels catalans el 9N i eludir les suspensions del TC. Podríem acollir-nos al dret de presentar sol·licituds, documents i comunicacions, a l’empara del que preveuen els articles 22, 25 i 29 de la Llei 26/2010 de règim jurídic i de procediment de les administracions públiques de Catalunya. I fins i tot al dret de petició que té tot ciutadà, previst a la Constitució i a la Ley Orgánica de l’Estat 4/2001 de 12 de novembre “reguladora del derecho de petición” o a la Ley 30/1992 de “régimen jurídico de la administración pública y procedimineto administrativo común”. O és que l’estat recorrerà les seves pròpies normes? O és que negarà, no ja el dret de la Generalitat de convocar una consulta o un procés participatiu, sinó la llibertat d’expressió de cada un dels ciutadans que volen adreçar-se a l’Administració? Res impediria que l’administració de la Generalitat preveiés excepcionalment l’obertura de seus a tot el territori per recollir degudament les peticions que s’espera facin molts ciutadans que aquest mateix dia volien exercir el seu dret de vot. Seria una mesura necessària fins i tot per evitar el col·lapse dels registres públics en horari d’atenció habitual. Caldria habilitar funcionaris voluntaris responsables del registre i disposar d’instàncies individuals, segons el model que es difongui per diferents mitjans i per la xarxa, que simplement diguessin que el que subscriu presenta la seva queixa pel fet de no haver pogut votar i que la seva resposta a la pregunta formulada en el decret suspès seria la que consta en el sobre tancat que s’acompanya per tal que sigui dipositat en una urna i obert al final de la jornada.
Per tant, per impedir conèixer el dia 9N la voluntat dels catalans, l’Estat haurà de fer autèntiques tupinades, davant l’astorament de la comunitat democràtica internacional. I nosaltres un esforç logístic important.
Però calen eleccions. Per què continuar amb els subterfugis i argúcies jurídiques? Penso honestament que ERC es va equivocar insistint en la celebració de la consulta després de la suspensió del Constitucional. I CDC s’ha equivocat proposant una consulta alternativa. I és un error persistir en fer la consulta sigui com sigui. Amb aquesta mena de consultes, si surten bé, estarem com estem ara (amb la credibilitat de la Via Catalana o la V). I, en canvi, hi ha el risc de que els resultats generin diferents interpretacions sobre la participació efectiva. I que fins i tot algú ho utilitzi per justificar precisament el no anar a eleccions perquè el SI/SI no té garantida la majoria.
Si el president va convocar les passades eleccions (almenys així es va dir) perquè l’Estat s’havia negat a acceptar el pacte fiscal, que era un objectiu de legislatura, no s’ha de fer el mateix ara, quan se’ns nega un altre objectiu de legislatura encara més important? No hi ha cap motiu, que no sigui partidista, per retardar les eleccions, com a única via efectiva per conèixer, amb garanties, la voluntat dels catalans.
Junts o separats? Descarto la unitat amb aquells partits (IC-Verds i UDC), que de forma preocupant no saben, com a partit, en quin estat prefereixen viure. CDC i ERC abans de plantejar com es presenten, cal que es posin d’acord de forma clara i detallada sobre què faran en relació a la independència a partir de l’endemà de les eleccions. Responent-se a aquesta pregunta i interpel·lant-se sobre qui els acompanya en el viatge sabran ells mateixos si poden anar junts o no a les eleccions. Tant de bo es posin d’acord. Si no és així, que ens ho expliquin i que els catalans decideixin. Si no ho fan ara, ho faran ben segur més endavant. Ens hi va el país.
Si us plau, que no ens facin esperar gaire més.
