Un professor a l’escola ens feia una reflexió que no se m’oblida: “tinguin en compte que no hi ha hagut ningú a la història que davant un escamot just abans de morir exclamés: visca el centre! El centre no existeix senyors.”
Aquells que afirmen que no té sentit seguir apel·lant a l’eix “esquerra-dreta” quan un dels partits que més ha traït a la seva història, militància i votants i que ha contribuït com el que més a conformar aquest estat tan absolutament reaccionari, porta en les seves sigles la paraula “socialista”. Aquells que afirmen que no té cap sentit seguir apel·lant a l’eix “esquerra-dreta” davant unes organitzacions sindicals que alcen el puny cantant la Internacional mentre es veuen involucrades en casos de suposat enriquiment il·lícit tan flagrants com el cas dels ERE. Aquells que afirmen que no té cap sentit seguir apel·lant a l’eix “esquerra-dreta” mentre critiquen feroçment a una església quan les seves bases (gent com Pare Manel, Victoria Molins, Pere Casaldàliga i tant d´altres) s’organitzen en la lluita contra l’opressió i batallen dia a dia la misèria, molt més que molts revolucionaris de saló. Tot aquells que pretenen doncs despolititzar el debat, obvien conscientment o inconscient un fet crucial: és ara i és aquí quan davant de la crisi de valors, del model neoliberal, i davant del major desafiament a l’estat espanyol en tants anys, posicionar-se políticament és inel·ludible.
Si alguna cosa no hem de tolerar en els temps que vivim és la indefinició ideològica. Principalment quan estem immersos en un procés tan imponent com un procés d’autodeterminació. I principalment si es tracta d’una organització política que el seu únic objectiu és vernissar amb bonics vestits ajustats i eficaç oratòria un discurs, propostes, entorn i maneres tan profundament reaccionaris com el de Ciutadans. Un partit que habita clarament en aquest lloc egoista que anteposa l’ordre instaurat per sobre de la justícia, de la defensa del privilegi sobre la igualtat, i la suposada “llibertat” econòmica, oblidant l’origen i oportunitats de cadascun. Un nou PP al que li senti millor la corbata, en definitiva.
De totes maneres, convé recordar un fet irrefutable: que un partit tan minoritari en el Parlament estigui optant a les més altes cotes dins del panorama electoral espanyol, no sé vostès, però jo d’això en dic ser dos països diferents. I també en dic guanyar.
