Aquests primers dies de l’any 2015 són dies neguitosos i incerts per a la política catalana, amb hores decebedores per manca d’informació i amb rampells d’esperança que duren poc i no acaben de portar la quietud i la pau interior que necessiten els ciutadans. Els manca allò que cal per confiar que de debò caminem cap a la llibertat anunciada i desitjada per una considerable majoria social.
A les converses quotidianes amb persones que professen un catalanisme insubornable, s’expressen dubtes sobre la competència de certs polítics, o es recela del partidisme inoportú d’uns altres, o es denuncia sense embuts l’esquifida visió nacional de gairebé tots. Aquestes vacil·lacions, aquests temors, aquest malestar no són bons: més aviat fan augmentar la inquietud i el pessimisme.
Cal tenir paciència, sí, cal tenir-ne perquè els obstacles que s’interposen en el camí –uns provinents de l’exterior i altres generats per nosaltres mateixos a l’interior- s’han anat multiplicant i encara es multiplicaran més. Paciència i, malgrat núvols i tempestes, confiança en aquells que porten el timó del procés polític en què ens trobem embarcats.
En una situació de compàs d’espera com l’actual, és convenient rememorar idees i expressions dels líders que ens han quedat a la memòria. Deia Artur Mas el 2012 i ho ha repetit fins al dia d’avui: “Ha arribat el moment que molta gent estava esperant. Estem davant de l’operació política de més envergadura dels últims tres segles”. Oriol Junqueras ha dit i reiterat sovint que “volem posar el futur en mans dels ciutadans de Catalunya, que tenen una oportunitat extraordinària, que implica el conjunt de forces compromeses en el dret a decidir”. Aquests ciutadans de Catalunya, per la seva banda, enquadrats en entitats cíviques potents, ja han demostrat que, quan s’ho proposen, no solament organitzen la resistència a l’adversari sinó que prenen la iniciativa i desencadenen l’ofensiva del combat.
Ara torna a ser l’hora que els polítics sobiranistes demostrin que creuen en el potencial d’alliberament que aquest poble posseeix en el seu interior i que darrerament ha sortit vàries vegades al carrer. Hora de creure en la seva consciència nacional i en la seva energia històrica, aquella que l’ha empès i l’empeny encara a fer camí, dia rere dia.
Els catalans d’avui, els qui en aquest 2015 es mantenen dempeus, són els qui han de desmentir amb fets, amb vots, i no només amb proclames, l’amarga i detestable profecia del filòsof castellà José Ortega i Gasset, segons la qual el poble català està condemnat a pelegrinar per les rutes de la història en cerca d’una terra promesa que mai no ha de trobar. Una predicció que s’assembla molt al pronòstic de l’expresident espanyol, José Maria Aznar: “Antes se romperà Cataluña que España”.
En aquestes dates de tensa expectació, cal tornar a recordar que, si ens deixem endur per dubtes o desànims, podem entrar en un estadi d’afebliment de la identitat nacional i, posteriorment, desembocar en aquella situació que Jordi Pujol batejà amb un terrible substantiu: la residualització, que és l’antesala –deia- de l’extinció. Penso que d’aquest i d’altres perills que ens assetgen, en té consciència el poble català. I també sap que només amb constància i esforç serà capaç d’arribar victoriosament a la meta final.
