Una de les tradicions que més em meravellen del públic del Camp Nou és la resposta que brinda als cants de l’afició rival. És habitual que, sobretot en partits de Champions i sobretot contra equips britànics, es concentrin a la tercera graderia uns quatre o cinc milers d’aficionats de l’equip visitant, després d’haver visitat durant el dia tots els museus de la ciutat. Aquesta gent té l’estrany costum d’animar sempre —no només un parell de cops a l’any— i sense parar —fins i tot quan perden, bàrbars com són— el seu equip; doncs cada vegada que arrenquen un dels seus càntics, l’afició (vull dir el públic) local respon indefectiblement escridassant-los. És una actitud fascinant: en lloc de silenciar-los animant el Barça (noranta mil persones poden cantar bastant més fort que cinc mil, i així, de passada, encoratges els teus) els xiulen perquè callin. Com que no saben animar, volen impedir que ho facin els altres. Com que no saben crear, destrueixen.
En el futbol abunden els personatges que viuen de destruir. Un dels més insignes ha estat José Mourinho. L’intèrpret de Robson va tenir uns inicis prometedors com a entrenador, va guanyar una meritòria Champions amb el Porto i va aconseguir la lliga anglesa per al Chelsea que feia cinquanta anys que la perseguia, però va fracassar en l’intent d’aconseguir la primera Champions per als de Londres, que el van acabar fotent al carrer farts del seu infinit repertori d’excuses. Encara s’enduria una altra Champions amb l’Inter, amb l’inestimable ajuda de la UEFA i d’un inoportú volcà islandès, però allò va ser el seu cant del cigne (o més aviat de l’oca) i des d’aleshores, i ja fa vuit anys, el més destacat de la seva carrera han estat els espectacles que, com a bon aficionat al teatre, organitza de tant en tant per mirar de tapar les seves evidents mancances. I mentrestant, i això cou, la proposta de Guardiola continua enlluernant, més enllà dels títols. El temps ha acabat posant Mourinho en el seu lloc —i pel que sembla, aviat el recol·locarà encara una mica més avall—: el que correspon a aquells capaços de, a còpia d’odi, convertir el talent en misèria.
Deixant el futbol però continuant amb personatges menyspreables, un altre paladí de l’odi i la destrucció és Albert Rivera. El líder de Ciudadanos i els seus acòlits s’han dedicat des del primer dia, a falta de discurs propi, a intentar destruir els aliens, preferiblement els catalanistes. Incapaços d’estimar ni d’entendre la cultura catalana, la seva proposta és eliminar-la. Incapaços de tolerar que els altres defensin les seves idees, i sense idees pròpies que defensar, intenten fer-los callar, com el públic del Camp Nou. El seu projecte només existeix a la contra, com un equip de Mourinho, entestat a obtenir la victòria destruint el joc de l’adversari, jugant tan brut com calgui, sense escrúpols ni dignitat.
En tots aquests casos, al final, la frustració acumulada per tanta activitat malsana ha acabat derivant en violència. Violència física, vull dir, perquè violents ho són des de la seva gènesi destructiva. En el cas de l’afició del Barça va provocar l’aparició dels Boixos Nois i les seves esquadres, que totes les juntes directives, tret de la de Laporta, han utilitzat a conveniència com a guàrdia de corps. En el cas de Mourinho, les entrades criminals de Ramos a Messi o de Pepe a tothom, trastornats després de perseguir infructuosament la pilota durant noranta minuts, o la de Marcelo a Cesc a la final de la Supercopa del 2011, que va acabar amb el dit de Mourinho dins l’ull de Tito Vilanova, en una acció que en un país normal hauria d’haver comportat la suspensió del títol d’entrenador del portuguès, a l’espera del seu pas per una institució mental.
En el cas de Ciudadanos, la violència tot just acaba de començar. Rivera, Arrimadas i els seus sequaços han mentit i manipulat tant que la secta de fanàtics que els segueix ja no en té prou d’arrencar llaços grocs, necessita agredir tothom qui no pensi com ells. O més ben dit com els seus líders, perquè ells ja no pensen. Formen un exèrcit de Pepes amb la mirada entelada disposats a rebentar d’una guitza el cap de qualsevol que se’ls posi al davant —encara que estigui estirat a terra, d’esquena, indefens—, desitjosos d’oferir als seus dirigents la sang que tant anhelen i que, en la penúltima mostra d’hipocresia, faran veure que deploren.
