Aquest és el símil que fa servir Jesús al llarg del seu periple al nostre costat. Jo també sóc pare. Quina alegria tan gran d’estar envoltat dels fills i de tota la família! Aquest és el motiu, per mi, i no cap altre, per anar al temple. El Temple és la casa del Pare. Cada vegada que hi entro, procuro recordar les paraules de Jesús: La casa del meu Pare. Per això no hi tenen cabuda, ni mercaders, ni mentiders ni funcionaris de la paraula. Només hi cap l’expressió de l’esperit. Esperit tan fidel com pugui ser als Evangelis. On es diu que el principal manament de Jesús és l’amor a Déu i l’amor als altres. I per cert, “tots els altres”, fins i tot, i sobretot, als nostres enemics. Ubi caritas et amor, Deus ibi est. Déu és allà on hi ha amor.
Vull entendre el missatge que ens dónes, pare Vilarassau en la teva homilia. I jo penso: Som dolents els humans? Som dolentes les persones? Som responsables al 100% dels nostres actes? Jo sóc jo i la meva circumstància? Fins a quin punt som responsables de la nostra realitat culpable? Déu ens ha fet de fang i moltes vegades no estem prou cuits per assimilar la realitat i la vida. Som febles per definició. I és per això, precisament, que la lluita personal i individual per superar la nostra feblesa és el que ens salva. Jo vaig al temple perquè és “la casa del Pare” i perquè si prego en comunitat, allí hi tinc -i d’això n’estic segur- la presència de Jesús que ens acompanya “realment”. Jesús condemna la “maldat” i perdona la “feblesa” dels homes setanta vegades set, és a dir, sempre.
Quan vaig a l’església, de vegades toco l’orgue i no pas amb música tètrica, sinó que procuro que reflecteixi l’ànim del moment. L’orgue és el so de l’ànima –i quan ens emociona, la desborda- i el gregorià, el so de tota la comunitat que ens ha precedit. Són els sants que s’ajunten a resar amb nosaltres tot cantant les glòries del Pare. És el cant de joia de la família al Pare, després del pastís de celebració. I l’orgue, de tètric, res. El “Dies irae”, -un himne bellíssim, impressionant- s’hauria de treure de la cerimònia de difunts, perquè el dia del retrobament amb Déu serà el dia més feliç de la nostra existència. És un himne humà que retrata l’ànim d’una societat medieval maleïda i trinxada per guerres i pestes. No hi ha so d’orgues ni de lires, sinó de trompetes (per què dels bolets negres se’n diu trompetes de la mort?)
No tots podem ser la mare Teresa. Si ho intentàvem, no aguantaríem. Per això és excepcional allò que va fer. I el seu esperit encara dura. Cadascú ha de lluitar conscient i a partir de la seva pròpia realitat. De la seva pròpia circumstància. Això sí, sense abandonar. Mirant de ser útil als altres, sense jubilar-se d’aquesta missió.
I mentre es faci així, jo no aniré al Temple vestit –ni que sigui interiorment- amb la túnica de penitent i cendra al cap, sinó amb la joia de saber que vaig a la Casa del Pare. I que seré ben rebut, conscient que no arribo a tot arreu. I sabent-me greu de les omissions en els meus deures comunitaris. I continuaré tocant l’orgue, acompanyant el cant dels reunits, amb joia, i procurant que no em guanyi la rutina.
