Heus aquí un decàleg. Deu formes de viure la vida i d’actuar segons ens ensenyen els personatges apareguts dels diversos fulletons de sobretaula de TV3, emesos entre el 1994 i l’actualitat: La Riera (2010-actualitat) El cor de la ciutat (2000-2009) Laberint d’Ombres (1998-2000), Nissaga de Poder (1996-1998), Secrets de Família (1995) i Poble Nou (1994). Algunes tenen a veure amb la cortesia, d’altres, en l’espai on es desenvolupen les relacions humanes. D’altres es refereixen estrictament amb situacions de l’argument.
1. Primer mossega, que després ja em posaré el morrió. Una esbroncada d’un personatge a un altre o una discussió entre aquests sempre acabarà, amb alguna de les dues parts amb un perdona, perdona. Per exemple..ai…perdona, és que he tingut un mal dia! Això sí, el personatge s’ha quedat descansat i ha tret la seva ira.
2. El bar. Aquest punt mereix un tractament especial en aquest decàleg. És molt freqüent trobar un personatge que accedeix al recinte i no consumeix res. Però si decideix consumir, cal fixar-se en un detall: mai s’acabarà la beguda. O bé demana alguna cosa i marxa abans que li portin a taula. D’altra banda, el personatge és un morós: acostuma a marxar sense pagar. O bé marxa deixant l’altre persona palplantada, assumint que aquest pagarà el compte (I si aquest no porta diners, per exemple?). El bar, a més, acostuma a estar impol·lut, i aquí les màquines de cafè quasi mai fan soroll. Aquest espai vindria a ser la cua de l’INEM: directament el punt de trobada d’un país on, paradoxalment, ningú treballa.
3. No és l’hora dels adéus. Directament, no existeixen els comiats en els fulletons, a no ser que es tracti d’un adéu de llarga durada com un viatge. Les converses del dia a dia entre els personatges acaben, sovint, amb una reflexió, sentència o lliçó moral i acte seguit, marxa el personatge. La música, de vegades, acaba fent directament la funció de comiat.
4. La trobada casual. També popularment coneguda com passava per aquí. La ficció televisiva, més enllà dels fulletons, en general acostuma a forçar la trobada entre els personatges, especialment al mig del carrer, sortint fins i tot dels racons més inhòspits. És que passava justament per aquí i t’he trobat!
5. El mediador/a. És molt freqüent que en una situació on dos personatges s’expliquen alguna cosa, una tercera persona acudeixi a una d’aquestes per intentar solucionar el problema. Per exemple, a La Riera, el Joan (Rubèn Serrano) explica a la seva germana Mireia (Margalida Grimalt) com se sent amb la seva xicota, la Jordina, i més endavant, la Mireia acudeix a veure la Jordina, la qual exclama: t’envia a tu?? Aquesta, lògicament, exclama un No! vinc per compte propi!
6. Menteix… com puguis. Qualsevol motiu és bo per no confessar un secret i a partir d’aquí es genera un embolic. Sempre s’acaba callant, fins que un dia o altre l’assumpte acabarà sortint a la llum, amb les conseqüències que això comporta. Dins d’aquest punt hi ha diverses variants, com per exemple, el de la trucada. Veiem un exemple:– Amb qui parlaves?– Res, amb ningú/ Amb un altra persona diferent.
7. Amnèsia. Quants cops haurem escoltat en un diàleg la frase màgica No sé què m’ha passat.. per justificar una acció que de per se ja es justifica. A mode d’exemple, una de les situacions més habituals és quan el protagonista de torn fa un petó a algú el qual és o no és correspost i acte seguit diu aquesta frase.
8. D’idees poc clares. Una llàgrima, una esbroncada o, simplement, un toc d’atenció pot canviar la decisió d’una persona. De vegades, però, no cal ni això. Simplement esgrimint alguns arguments, aquella persona canvia directament d’opinió. On és el convenciment dels personatges?
9. El foment del robatori. Sembla ser que el món és més que segur pels personatges. Dues proves evidents: els cotxes mai es tanquen amb clau (es tanquen sols, algú ve expressament d’amagatotis a fer-ho?) i quan truquen al timbre, obren directament la porta sense demanar qui és. Les miretes no existeixen!
10. La televisió només té un únic canal. Com si es tractés de l’era de la Paleo TV, totes les llars sempre estan veient, curiosament, algun dels programes de Televisió de Catalunya, especialment, de TV3. Ara bé, en moltes escenes, la televisió sempre acaba sent una nosa i el personatge en qüestió acaba tancant l’aparell. Cal constatar que la germana gran de la caixa tonta, la ràdio, quasi mai és escoltada.
Píndoles
1. Els documentals de La Sexta 2. Tenir un canal a la disposició i no saber què fer-ne. Aquesta era fins ara la tònica dominant de La Sexta amb el seu segon canal, on han apostat des de les repeticions, realities, fins a culebrots. Sempre que han trobat la recepta que els farà ressuscitar: els documentals. A partir d’ara, l’oferta d’aquest format que, segons la mitologia popular, tothom afirma mirar, s’amplia més enllà de La 2 de TVE.
2. Prendre nota. Segons llegim a comunicacio21.cat, la BBC, la radiotelevisió pública britànica, crearà una pàgina web específica perquè els telespectadors puguin presentar les seves queixes respecte als continguts que emeten els mitjans del grup. Televisió de Catalunya hauria de prendre nota i imitar aquesta iniciativa.
3. Fórmula d’audiència. A pocs dies per començar el mundial de Fórmula 1, TV3 ja anuncia el desplegament televisiu per aquest campionat. Com ve sent habitual, les curses es veuran per TV3, és a dir, que es prioritzarà l’audiència del canal principal tot i tenir un canal exclusivament d’esports.
