La tendència general ha estat de menystenir els genis quan n’hem tingut. Ens n’hem rigut, els hem ignorat i silenciat i moltes vegades ni tan sols n’hem sabut detectar l’aptitud superior de què està dotat aquell ser artista d’esperit creador. Res que no hagi estat profitós per a la bossa no ens ha en general interessat. Com si el diner fos l’única cosa que mou el món. El mou, d’acord, però no és pas l’única cosa que el mou. Recordo ara aquelles paraules de Pla a “Notes del Capvesprol” i parlant d’ell mateix: “…interessat només a passar desapercebut, i a no demanar mai res a ningú, això potser per egoisme, perquè conec el que arriba a costar ser agraït de veritat i no només de paraula; no envejar mai res ni ser envejat; i contrari a la fortuna, però encara més contrari a la pobresa…” I, així, un país que no reconeix els seus genis, un país que no s’hi reconeix, no és un país ni és res. Un ens sense model, un navegant sense rumb. I tot això, avui, a propòsit de Dalí. I no tan sols del Dalí pintor, sinó expressament del Dalí escriptor i pensador. “La pintura només és una forma més d’expressar la meva personalitat. La pintura tan sols és una de les més imperfectes manifestacions de la meva intel•ligència. Crec que sóc més bon escriptor que no pas pintor, i arribarà el dia que això serà acceptat.” Massa temps el tinguérem per un foll excèntric i res més. Llegeixin, llegeixin si encara no ho han fet, la seva “Vida Secreta” (1942). Quedaran parats. Pou d’intel·ligència, murrieria, sagacitat, bon humor i ironia de la millor. I domini de l’escriptura. “Els estudiants (de l’Escola de Belles Arts, de Madrid) em consideraven reaccionari, enemic del progrés i la llibertat. Ells es deien revolucionaris i innovadors perquè de sobte els permetien pintar com volien i perquè acabaven d’eliminar el negre de les seves paletes dient-ne brutícia i reemplaçant-lo amb porpra! El seu descobriment més recent era aquest: la llum ho irisa tot, res de negre; les ombres són purpúries. Però resulta que jo, aquesta revolució de l’impressionisme, ja l’havia travessat a 12 anys, i fins i tot en aquell temps no havia comès l’error fonamental de suprimir el negre de la meva paleta. Una sola mirada a un petit Renoir, que havia vist a Barcelona, fou prou per fer-me comprendre tot això en un segon. Ells passarien el temps en els seus arcs iris bruts, mal païts, durant anys i anys. Déu meu, que estúpida que pot ésser la gent!”. Sí, que estúpids que fórem. Només així s’explica la seva darrera humorada que, com tothom sap, consistí a cedir, a llegar, a dipositar tot els fons de la seva obra genial a Espanya. De tant seriosament que ens el prenguérem, de tant que ens en burlàrem. I de tant cas que, amb ben poques excepcions, li férem. L’excepció del mateix Pla, per exemple, de qui per cert hores d’ara encara, en lloc de llegir-lo i aprendre’n, se senten dir no sé quantes barrabassades: “Una llibertat mental extraordinària. El seu cèlebre bigoti és un objecte que es penja i despenja a voluntat. Dalí voldria amenitzar el món, trencar la crosta de grisor, de mediocritat, que l’envolta, convertir la gent en éssers irreductibles, insolubles, impossibles d’intercanviar”. I una més, aquesta de fa pocs mesos, és el llibre, que signa el jove Efrem Gordillo, “Dalí, el gran pensador. Llegat d’un escriptor desconegut” (Deu i Onze Edicions). Filosofia de la individualitat i el bon humor per amenitzar el món contra la desídia, l’avorriment i la vulgaritat.
