Encarem la Diada Nacional de Catalunya davant l’enèssim atac coordinat a la nostra voluntat com a nació. Atacats per ambdós flancs: l’econòmico-polític i el cultural-identitari, després de la sentència de l’Estatut que va esquerdar – encara més – les possibilitats de continuar sent un país dins d’un Estat que ens ignora, quan no ens desprecia, parafrasejant el poeta Machado. Tot plegat només pot acabar donant més relleu, arguments i pes, si és que tot això li cal, a l’opció sobiranista.
Cap de les dues ofensives que encarem com a país és nova. L’esperpèntica reforma de l’article 135 de la Constitució, que vol establir un topall a la capacitat d’endeutament de les Administracions Públiques, té un clar objectiu: lligar de mans i peus a l’administració catalana i subordinar-la, encara més, a les voluntats dels dos partits estatals majoritaris. Aquest escanyament financer de la Generalitat és una realitat gairebé des de la seva restauració, com ja va assenyalar Ramon Trias Fargas a la seva “Narració d’una asfixia premeditada”. Alhora, el mínim comú denominador de l’espanyolisme – que als 80 va cristal·lar en la LOAPA -, és la constant que permet els pactes d’estat entre PSOE i PP, en els Catalunya sempre acaba pagant els plats trencats. Serveixi aquesta ènessima prova de tarannà, per acabar de convèncer als quatre beneïts que encara poguèssin creure en el gran tafur de la política espanyola – avui camí de a ser el més mediocre, trapecer i bluf dels presidents de l’Espanya democràtica -, que sense ni un mínim rubor va renegar de seguida de les promeses de respecte a la voluntat catalana, afirmant darrerament que tot va ser culpa del seu cap de comunicació. Amb unes agòniques eleccions d’aquí ben poc, caldrà una aritmètica molt concreta i una estratègia molt sibil·lina, si el President Mas, com va prometre, es decideix a encarar el pacte fiscal en la línia del concert econòmic. La previsible derrota d’aquesta quimera, amb unes Corts espanyoles que han demostrat que poden funcionar a les mil meravelles sense el conjunt dels diputats catalanistes – tant els discrepants com els submisos –, pot ser l’argument definitiu per aquells amics del President Pujol que encara tenen por a la independència.
Pel que fa a la llengua, la sempiterna campanya de l’espanyolisme residual establert a Catalunya ha aconseguit anar molt més lluny que totes les intentones d’ençà del célebre “Manifiesto de los 2.300”, del qual es compleixen ja trenta anys. No ens trobem, com en d’altres ocasions, amb un soroll mediàtic amplificat per terra, mar i aire pels mitjans d’estricta obediència estatal. En aquest cas, la voluntat de monolingüisme, segregació i solució final per la llengua catalana ha tingut el suport explícit dels tribunals, contradint una llarga trajectòria d’aval jurídic a la immersió lingüística. Cal dir-ho, ens trobem davant un sinistre vodevil en el que determinats militants d’un partit absolutament minoritari al nostre Parlament, sense cap vergonya per utilitzar els seus fills, han aconseguit tombar el consens, en base a un bilingüisme que ells, amb llur actitut, rebutgen. La llengua catalana ha pogut ser la llengua vehicular de l’escola catalana, pública i privada, gràcies a la il·lusió proactiva de les families de tradició catalanoparlant i l’aquiesciència raonable de les que tenen el castellà com a llengua familiar. Resulta aquests dies necessari rescatar de l’hemeroteca del diari La Vanguardia – que avui sembla que s’hagi escrit en català des del 1881 – les paraules del poeta català en llengua castellana, Jaime Gil de Biedma, que amb valentia va encarar-se als autors i signants del manifest fundacional posant-los davant les seves contradiccions. Seria molt demanar una actitud unànime de la nostra intel·lectualitat, com a punta de llança de la defensa de la nostra llengua i cultura?
Potser és que cert, com reflexionava Gaziel, que només en els moments de debilitat de l’estat espanyol, aconsegueix Catalunya imposar la seva voluntat de ser. Així succeí durant la primavera republicana i en el pas de la dictadura a la democràcia després de la mort del general Franco, quan Espanya havia de purgar décades d’opressió i oprobi. Avui, ja adults, desvetllats, serens i dignes, potser que plantem cara a aquesta cíclica i pesada història d’envestides i desànims, d’oportunitats mancades i espera de la debilitat de l’adversari. Potser que, amb més arguments que mai, ens acabem de convèncer, com demanava Espriu a Sepharad, que només serem si som lliures.
