Un moment abans de servir-lo a taula pel dinar de Nadal, hem tingut l’oportunitat de poder tenir una conversa amb un bell exemplar de gall dindi. Era tot ell daurat, nedant en el suc greixós, ben tofonat i farcit. I estava al punt just per conversar una mica. Un moment abans, mentre es rostia, no hauria estat possible el nostre interviu; un moment després, quan el traurien de la taula fet una pobra despulla d’ossos informes, seria massa tard.
El gall dindi s’ha prestat gentilment a les nostres preguntes. Només ens ha advertit:
– Li prego, senyor periodista, que no s’allargui massa en les seves preguntes. M’esperen a la taula quinze boques devoradores i quinze ventres prims que jo tinc la missió d’emplenar. Tota la vida he cregut que la puntualitat és la primera virtut que pot tenir un gall dindi, i no vull faltar als meus principis la darrere vegada…
– Quins són els vostres pitjors enemics, senyor gall dindi?
– Els vegetarians.
– Expliqueu.-vos una mica. Els homes creiem que els vegetarians han d’ésser precisament els vostres millors amics, perquè us deixen viure i no us endinsen al cos el glavi del sacrifici.
– Tot això són idees falses que teniu els homes d’ençà que, per la vostra culpa, heu deixat d’entendre el llenguatge de les bèsties del corral, que són les que han composat la meva societat, i us puc assegurar que la meva manera de pensar és la de tots els corrals del món. Nosaltres sabem que els homes ens engreixen per devorar la nostra carn saborosa, i el nostre destí ens sembla molt digne de ser envejat. Pensem en el ganivet del sacrifici sense cap mena d’horror, i quan toca el torn de la mort d’un de nosaltres, en un corral, totes les altres bèsties ens envegen. Vaig conèixer, per exemple, una gallina, l’ambició de la qual era que del brou que sortiria de la substància del seu cos se’n pogués curar una noia malalta. I va posar tanta virtut al brou, que la noia es va curar només bevent aquesta tassa de brou saborós, on hi havia tot l’amor d’una gallina per ella. Estic content que em faci aquest interviu, per veure si es desfà la mala opinió que els homes tenen dels nostres sentiments d’amor envers ells. Per això he dit que els nostres pitjors enemics són els vegetarians, perquè no els interessa la nostra carn que neix, creix i s’engreixa per a ésser assaborida com cal pels homes que ens fan l’honor de menjar-nos!
– De tota manera, el moment de la vostra mort deu ésser terrible, no és cert, senyor gall dindi?
– L’acte de la degollació és molt agradable i el brollar d ela sang és una cosa deliciosa. L’acte del desplomament és com si ens fessin pessigolles. Les mans dels homes que ens sacrifiquen són molt suaus. L’acte d’emplenar-nos de prunes, pinyons i salsitxes i de cosir la nostra pell inflada és, evidentment, l’instant més desagradable de la nostra mort. Però és deliciós anar-se coent i daurant a poc a poc, dintre la greixonera, fins a adquirir aquest punt de rostit que és el meu punt d’ara. L’acte d’ésser assaborit pels homes encara no l’he passat, però el béc se’m fa aigua només de pensar-ho. És clar, això és parlar per imatges, perquè ara ja no tinc béc i estic parlant pel ventre, com els ventrílocs.
– No us dol, senyor gall dindi, d’haver-vos hagut de separar de la vostra família?
El gall dindi m’ha mirat de cap a peus i m’ha dit, ofès per la pregunta:
– Tota la meva família compleix amb la seva obligació, com jo mateix, senyor periodista I faci el favor de no preguntar-me res més perquè m’esperen a taula.
Tot seguit se l’han endut cap a taula, el nostre gall dindi, on quinze boques deuen haver treballat sobre el seu cos de tal manera que, quan se l’han endut, era una informe carcassa on no havia restat ni un bocí de carn.
Però, malgrat tot, el gall tenia un aire feliç, i reia pels innombrables forats que els homes li havien obert i anava dient:
– Amb quin gust se m’han menjat!…
El Matí, Nadal de 1929.
Josep Massó i Ventós (Barcelona, 1891 – Barcelona, 1931 )
Escriptor. Fill de Jaume Massó i Torrents. Dirigí l’entitat Teatre dels Poetes i la revista “La Rondalla del Dijous”. Fou redactor d'”El Poble Català” i col•laborà a “El Matí”, “La Vanguardia”, etc. Poeta d’arrel maragalliana, publicà Pòrtic (1910), Arca d’ivori (1912), L’hora tranquil•la (1914) i Totes les cordes (1920). En teatre, Camins de la vida (1916), Vella cançó (1916) i La primera flor (1919), i la novel•la La germana (1921). Traduí obres d’Andersen, Maeterlinck, Lamartine i Musset, i publicà les rondalles La nau de veles d’or (1925).
