Aquesta setmana tenim tres “notícies” importants en perspectiva. La primera: taula, mesa, llarga, de diàleg, negociació, conversa, “plática”o enraonament entre Catalunya i l’Estat espanyol o entre l’independentisme català i el govern del PSOE. La taula haurà de ser llarga i massissa perquè, amb vuit polítics per banda, aguanti abraçades d’entrada, retrets i, més endavant, qui sap el què hi haurà. En la meva modesta opinió, aquesta taula, es digui com es digui, servirà per a una mica més de no res. Una altra modesta però ferma opinió: mentre l’Estat no aturi la perllongada i persistent persecució i repressió contra tot el que fa olor d’independentisme, no hi hauria d’haver cap mena de diàleg amb un govern del qual depèn la fiscalia, la policia i els serveis secrets. Ja sé que aquell govern també depèn d’altres poders fàctics de l’Estat, però aquest és el seu problema… i, de retruc, molts dels nostres.
D’entrada, què hi ha damunt la taula? No crec que passin de discutir alguna agenda o calendari, retrets per la composició de les delegacions i, amb molta sort, intercanvi de propostes escrites. Els nostres (que de vegades no ho semblen) diuen que porten dos grans temes: l’Autodeterminació i l’Amnistia. Els altres sembla que portaran còpies dels quaranta punts que Pedro Sánchez va deixar a Quim Torra en la seva darrera entrevista a Palau. Aquestes propostes, si son les que he esmentat, s’assemblen com un piano de cua a la cabra de la “legión” seguida de quaranta “novios de la muerte”. Què ja vindrà l’encontre? Sí, penso que hi ha tres possibilitats: que acabi amb bones intencions que mai no s’acompliran, que acabi amb trencament i acusacions mútues o com el “rosari de l’aurora”, que, en el fons, totes venen a ser el mateix. Que soc molt pessimista; potser sí, però és que més d’un estem escarmentats.
El segon fet, fita o notícia d’aquesta setmana és Perpinyà! Home! Això, al menys, fa il·lusió. La premsa de la Catalunya Nord en va plena; l’Independant s’ho mira amb uns ulls: entre un gran esdeveniment polític en terra catalana i la frisor per una organització i seguretat òptimes per part de les autoritats franceses, dels Pirineus Orientals i de la Vila de Perpinyà. Mai a la capital de la Catalunya Nord hi ha hagut una concentració o acte tan multitudinari. Preveuen que hi assistiran unes 100.000 persones del Principat entre les que hi aniran, anirem, en autocars (uns 500), trens i vehicles particulars. Els nostres compatriotes de la Catalunya Nord i les autoritats locals i franceses asseguren que ho estan preparant de manera acurada i professional. Defensen la llibertat d’expressió amb tota mena de garanties. Com cal. Algú n’hauria d’aprendre…
Jo tinc intenció d’anar-hi. Al menys tinc previstes les meves reserves des de fa un mes i mig. Ja sabem que fins darrera hora no podem dir “dominó”; la salut, la guàrdia civil de la Junquera, el coronavirus, etc. De moment, estic convençut de que hi seré, hi serem. Hi seran els nostres exiliats polítics: el president Puigdemont, els ex-consellers Comín i Clara Ponsatí, president Quim Torra, membres i ex-membres del govern català. Un dubte que encara em turmenta: hi seran el consellers d’ERC, el vici-president Pere Aragonés, els caps més significats d’ERC i la CUP? Seria una llàstima que no hi fossin. Per a mi, seria una festa incompleta. Significaria que la DESUNIÓ persisteix i així no podríem anar enlloc; ni a Perpinyà, ni a la taula amb el govern del PSOE ni, sobretot, cap a la República Catalana. Jo confio, vull confiar, que hi serem TOTS. No em falleu! Jo ho necessito, però, sobretot, ho necessita Catalunya i els catalans i catalanes de bona voluntat.
He dit que el coronavirus podria ser, a darrera hora, una causa de no anar a Perpinyà per suspensió de l’acte amb aquesta excusa, com va passa amb el MWC. El coronavirus és una realitat al nostre entorn, sobretot pensant en el Nord d’Itàlia. Actualment, la gent viatja molt i és impossible garantir un control absolut d’aquesta “quasi-pandèmia”. Ara bé, cal fer cas dels experts i, de moment, ni al Principat ni a la Catalunya Nord no hi ha cap avís autoritzat perquè puguem témer res, ni aquí ni a Perpinyà. Això no obstant, jo que formo part del segment de població amb més possibilitats de risc, ja tinc la meva mascareta i altres precaucions, per si de cas. Estic, però, al 95% segur de que aniré a Perpinyà a escoltar el president Puigdemont i Companyia, tot recordant que la primera vegada que el vaig sentir va ser a Girona, poc després de ser elegit alcalde d’aquella ciutat i amb motiu del I Congrés de l’Assemblea Nacional Catalana, el 2012. Com a amfitrió, en aquella ocasió, Carles Puigdemont va acabar el seu discurs manllevant es paraules de Carles Rahola (vaig prendre nota literal): “els invasors seran foragitats de la nostra terra”, tot recordant que Rahola va ser afusellat per dir coses com aquesta. També va esmentar l’arenga del Dr. Moisès Broggi: “Per Catalunya, no pareu!”. Per Catalunya, no pararem!
