Porto masses dies sense escriure sobre el mestre Ostrogorski i creieu-me que ho enyoro. Hem patit tres noves eleccions i el millor de tot es que el resultat obliga a pactar. Vells partits han ressorgit i se n’han creat de nous. Tot a fi de bé. Perquè calen partits! Res de populismes letals. D’això van les vostres sis properes regles, mestre Ostrogorski. (Per als qui no heu llegit els tres articles anteriors: em dedico a comentar les regles de comportament polític extretes del celebèrrim llibre La democràcia i els partits polítics, de 1912.)
(XIII): “Els partits del s. XIX tendien a ser dogmàtics i no donaven resposta als problemes d’una civilització democràtica del s. XX molt més complexa.”
Vós us plantegeu un dilema que tampoc hem aconseguit resoldre al s. XX, i tot fa sospitar que tampoc ho resoldrem al s. XXI. Com han de fer els partits per ser realment útils al joc democràtic? He viscut de lluny el bipartidisme i la limitació de mandats de la democràcia americana, que tampoc ha evitat que fos elegit un president populista i uns quants corruptes. El sistema europeu, de pluralitat incontestable, deixa sempre obert el joc al pacte entre dos, tres, quatre partits? Com resoldre el problema de la complexitat de la vida amb el de la seva gestió política? Sigui com sigui, no es veu possible mantenir el joc democràtic sense la figura d’uns intermediaris més o menys oberts als dilemes, i representants de pluralitats de pros-contres. En el cas hispà, l’eix nacionalista-no nacionalista, conservador-progressista (i aquí caldria definir què és conservador…) semblen dos dilemes que donen lloc a quatre partits. Però dins de cada eix hi ha els radicals i els reformistes! Per tant, ja tenim… 8 partits en potencia! Uns apareixen, d’altres es dissolen. El que queda clar és que les opcions moderades no tenen normalment cabuda, ja que han de definir-se en algun dels dos eixos. S’ha intentat crear eixos alternatius (ecologista, ultradreta), però acaben sent en realitat els extrems dels dos eixos anteriors. Les qüestions polítiques rellevants (pujada, baixada d’impostos, més o menys inversió social, més o menys tolerància a la immigració, més o menys llibertat de costums, més o menys seguretat) es converteixen en “discurs”, perquè les possibilitats de canvi real són poques i molt sovint venen condicionades per moviments externs (imposició de l’euro, del Banc Central Europeu, de la política de defensa americana, dels grans oligopolis de l’energia, de la banca, de la construcció…). Hem anat construint partits i dissolent-los en funció de les necessitats del moment. Quasi cap acaba tenint més de dos generacions d’història i, en general, els que han sobreviscut han mutat per adaptar-se.
(XIV): “Per obviar el debat sobre la complexitat dels problemes polítics, els partits tendeixen a demanar adhesions incondicionals a sentiments.”
Estimat mestre, no em calen exemples. Ara, ja no. Estem vivint un petit malson a la Catalunya postreferèndum 1-O 2017. Volent fugir del sentimentalisme nacionalista, i amb arguments realistes i amb entusiasme possibilista, hem acabat com sempre en una guerra de banderes on, com sempre, ha guanyat la pura força, és a dir, el qui tenia l’exèrcit i la policia i l’ha fet servir. Quan les raons s’han de defensar a cop de porra o de bandera, ja no hi ha política possible. I això es produeix després d’una exaltació superlativa dels arguments sentimentals camuflats i simplificats. Complexitat, diví tresor.
(XV): “Els partits universals, que representen la totalitat dels interessos econòmics de l’individu, no poden funcionar útilment.”
Ho dieu perquè esteu en contra dels partits totalitaris, que no deixen espai al debat ni a la discrepància. Ho conec prou bé. I encara no heu començat a parlar de lideratges! Perquè al final, partit i home es confonen i defensem líders incondicionalment. Quin remei: seguim necessitant d’homes que ens representin, i que millor representin les nostres idees. El debat de les idees, però, acabarà sent el de les persones… ho intueixo… Però crec que ens donareu tot seguit unes pautes de com han de ser els partits.
(XVI): “Les associacions polítiques han de comptar amb adhesions de voluntaris, conscients, continuadament i participativa.”
Aquí ens indiqueu els quatre grans principis de la participació en política a través d’un partit. Ha de ser voluntària, no pot ser que respongui a interessos purament econòmics. Als partits no s’hi pot anar a buscar feina, ni a buscar influències. Has de fer-ho com un servei al bé comú. No és un lobby. És un punt de trobada per defensar la millor manera de viure conjuntament. S’hi ha participar conscientment, és a dir, formar-te una opinió, i defensar-la, informar-te, aportar dades rellevants, si es tenen dels temes que un coneix. Ho resumiu molt adequadament amb la paraula “conscients”. Es milita sabent el que es fa. El tercer principi és que s’ha de fer continuadament, sense defallir, el compromís és a llarg termini. No s’entén una militància puntual, per solucionar un tema o per cobrir un buit. La participació requereix anar adquirint una experiència que ajuda a consolidar l’opció escollida. I, finalment, demaneu participació. Aquest és un punt fonamental. Sense participació no hi ha política de partits possible. Cal que la presència en els debats i en les actuacions sigui activa. Sense actuar, sense membres que sigui actuadors, la política de partits perd tot el seu sentit. Ho heu deixat molt clar.
(XVII): “La majoria d’homes, per manca de capacitat o d’atenció, només poden seguir l’actuació d’una esfera restringida, com la municipal, o si és més àmplia, fixant-se només en els temes d’un en un.”
Sou profundament honest i valent fent aquestes afirmacions políticament incorrectes. Del tot. I ningú us ho reconeixerà. Recordo en la meva joventut, als anys 70, el debat sobre els partits de quadres i els de masses. Tot just els partits sortien de la clandestinitat, on sí que calia que uns pocs es dediquessin a la política de manera sovint clandestina. Eren quadres sense voler-ho. Però, en legalitzar-se, els partits han tendit inevitablement a ser partits òmnibus, de masses, i tot sovint d’interessats per la col·locació. Sense conèixer-vos, jo també defensava els partits de quadres, de gent interessada, formada i participativa. He hagut d’experimentar, com vós, que tot el que tenim en la trista vida política europea, amb total indiferència per la opinió, ni pels propis interessats, els ciutadans, són partits universals amb vocació de poder sense més. Ho dieu molt clar en la següent regla.
(XVIII): “Aquesta mena d’associacions polítiques universalistes fomenten el més perillós, excloent i antisolidari sentit de pertinença a un grup.”
Com qualsevol sistema polític, una situació potencialment favorable com és l’associació política lliure es pot acabar convertint en el nucli d’una reacció altament explosiva: la dels partits messiànics i totalitaris que fomenten la fusió de les ànimes convertides en esperit de cos excloent i basat en el menyspreu dels altres. Just al contrari del que es vol aconseguir donant veu i vot a tothom amb els partits polítics. Alguns aposten pels xecs en blanc: que el que diu ser el millor de nosaltres acabi forjant el millor per a tots. Però això té un greu problema: si es produeix la situació contraria, si donem tot el poder sense control a un, i massa sovint es produeix, acabem abandonant la política, promovent el messianisme i fent la guerra. El segle XX és ple de bojos messies amb poder absolut atorgat democràticament pel poble que han acabat molt malament. Ens eviteu d’aquests perill. Partits que controlin els líder, i partits amb idees polítiques treballades, no populisme perillosíssims.
