La Pilar González li havia comentat les bondats del mercat de les puces de Saint-Ouen, al nord de París, i havia escollit un bon dia per atansar-hi, sens dubte. Aquell matí d’abril, després de tres dies de pluja, el sol brillava com demanant permís, daurant l’ambient de manera tènue i temperant l’ambient d’una primavera encara tímida. Locals tronats i paradetes de roba, de mobles i trastos, de tota mena d’andròmines útils, curioses o simplement estúpides, de llibres de vell i gravats i quadres sortits a la llum des de les golfes més inhòspites. Un bé de Déu pels seus ulls. Havia parat atenció en el rètol descolorit d’una botigueta, “Antiquités Madame Favre”, i s’havia enamorat d’una nina antiga que hi havia a l’aparador. La madame resultà una velleta de vuitanta anys que s’havia equivocat en donar-li el canvi del preu acordat. Ella havia intentat tornar-li els cèntims de més però la dona l’havia engegat a fer punyetes i es podia dir que l’havia tret al carrer. Un cop a fora, amb la nina en una mà i el canvi en l’altre, havia decidit d’entrar per sorpresa, deixar els cèntims a qualsevol lloc i fugir corrents. Havia de ser així i així ho havia fet.
Allò havia estat dissabte passat. La nina era preciosa i de ben segur que tornaria a aquella botiga per continuar col·lecció que havia iniciat el seu avi. Ara, mentre pujava pel bulevard Saint-Michel després de deixar enrere la Sorbona i el Lycée Saint-Louis, no podia deixar de pensar en la sort que tenia d’estar a París. Ho havia somniat tantes vegades amb el seus amics de l’Acadèmia Galí! En Joan Miró i el Cristòfol Ricart havien marxat abans que ella; ara els havia retrobat i l’havien introduït als cercles artístics de la capital gala. I havia conegut Josep Clarà i Juli González, i les germanes d’aquest, les quals s’havien ofert a acollir-la a casa seva.
Feia pocs mesos havia engrescat la seva germana i havien decidit marxar, i la seva mare havia volgut acompanyar-les. De fet totes tres s’havien traslladat a París per unes poques setmanes, però ella parlava bé el francès i mitjançant un conegut havia aconseguit una beca d’estudis de l’Estat francès. La senyora Elisa havia tornat finalment a Barcelona deixant les dues filles a un pensionat prop del jardí de Luxemburg. El que l’havia captivat de París no era tant l’art d’avantguarda i la bohèmia que bullia arreu, sinó la diversitat de vida que omplia els seus carrers i places. I havia començat a prendre tot allò com a subjecte del seu estudi: parelles passejant pels parcs, mainaderes amb criatures pel carrer, escenes circenses…
Per fi arribà a la llibreria Hachette, a la cantonada del bulevard Saint-Germain amb la rue Hautefeuille. No estava gens nerviosa; portava una carpeta amb alguns dibuixos que havia fet temps enrere per alguns contes de Charles Parrault, de Wilde, i altres. Féu una forta inspiració abans d’obrir la porta i un cop a dins s’adreçà amb decisió cap el mostrador.
—Bonjour! Je voudrais parler avec monsieur le Directeur.
L’expressió de la dependenta va ser entre de sorpresa, incredulitat i pomes agres.
—Oui, je suis une dessinatrice et je voudrais lui montrer quelques des mes dessins.
Finalment la noia va fer com si marxés cap endins l’edifici, però abans la Lola li lliurà la carpeta amb els dibuixos mentre li feia un somriure buscant la seva complicitat. Als cinc minuts tornava i la feia passar al despatx d’un dels néts del fundador de la llibreria. L’home, impecablement vestit i amb un rostre i unes mans notablement mancades de color, s’aixecà de la cadira i la convidà a seure davant del seu escriptori mentre li estenia la mà.
—Bonjour mademoiselle! Je suis Louis Hachette; enchanté de vous connaitre.
La conversa amb monsieur Hachette va durar més d’una hora, durant la qual li va demanar que li dibuixés algunes figures perquè no acabava de creure’s que les il·lustracions de la carpeta fossin obra d’ella.
Dolors -Lola- Anglada i Sarriera havia nascut a casa dels avis materns, al carrer de Mercaders de Barcelona, el 29 d’octubre de 1892. A la casa també hi vivien el pare, Gabriel Anglada, i la mare, Elisa Sarriera. Era la segona filla, després de l’Angelina, i més tard arribaren la Conxita i el Josep Manuel.
Les germanes Anglada assistiren a escola al carrer Aragó, però la Lola tenia una salut delicada i rebia classes particulars quan no podia anar a escola. També passà llargues temporades de repòs a la casa pairal que la família tenia a Tiana, on arribaven amb tartana des de Mongat. Aquell paisatge i aquella casa van acabar sent molt importants per a ella, com a font d’inspiració i com a refugi personal.
La petita Dolors dibuixava i copiava edicions angleses i franceses de contes que els seus pares i avis els portaven dels seus viatges per Europa. Començà a escriure narracions i acudits en fulles de paper relligades per ella mateixa, inventant contes i il·lustrant-los amb ninots. Observava i dibuixava la natura des del mirador del jardí de Tiana i passava estones copiant les pintures que decoraven el menjador. Els seus pares volgueren que perfeccionés aquella afició imparable, i quan era una adolescent van buscar l’il·lustrador Antoni Utrillo per a ajudar-la. Després passà a ser deixebla de l’aquarel·lista Joan Llaverias, el qual col·laborava amb el setmanari Cu-cut! –on la Lola també publicaria alguns acudits- i altres. Després va fer oposicions per entrar a la Llotja, però va ser considerada massa jove per dibuixar models nus. Finalment ingressà a l’acadèmia de Francesc d’Assis Galí.
El Nadal de 1909 fa la seva primera aportació professional a la revista En Patufet, amb la qual col·laborarà assíduament. Un any després hi publicà “El reialme de l’Or”. Juntament amb el seu mestre el 1912 fa la seva primera exposició amb el títol “La muntanya del misteri”, fent referència a Montserrat, la qual havia recorregut amb ell i amb en Joaquim Mir prenent apunts del natural. Llaverias mostra cinquanta-cinc obres i ella exposa vint-i-cinc caricatures i nou aquarel·les. La seva primera exposició individual va ser el febrer de 1916 al Faianç Català, un dels principals centres noucentistes, on mostrà tretze dibuixos per a contes d’Oscar Wilde i onze per als contes de Perrault. Havia estat en Joan Miró qui, en una carta, l’havia encoratjat a llegir Wilde i li assegurava que els seus dibuixos serien molt adients per a il·lustrar els seus contes.
Un any després l’editorial Muntañola publica els primers llibres amb dibuixos seus, “Magraneta” i “Les taronges d’or”. Amb Muntañola il·lustrà cinc títols, dos dels quals escrits per Josep Carner i un altre per Carles Riba. Però és el 1920 quan publica el primer llibre escrit i il·lustrat per ella, “Contes del Paradís”, amb dibuixos en tinta negra i on els personatges són els núvols, la lluna, un grill, una petxina,…
Poc després d’acabar la Gran Guerra va marxar a París, on residí set anys i treballà per a les editorials Hachette, Nathan i Roudanez fent dibuixos per a llibres de text i contes de Madame d’Aulnoy i de la Comtèsse de Ségur en edicions luxoses. Ho combinà amb breus escapades a Barcelona, on continuà la seva activitat com a il·lustradora i on entrà en contacte amb la penya d’intel·lectuals que es reunien a la botiga de ventalls i ombrel·les de Ramon Vilaró. També farà amistat amb Macià quan aquest fuig a París amb la dictadura de Primo de Ribera i, a partir de 1926, ajudà els exiliats per la dictadura enviant-los dibuixos perquè els venguessin.
S’inicien uns anys d’il·lustracions per a contes famosos com “Alícia al país de les meravelles”, amb un dibuix vigorós i sensitiu alhora, que segueix el ritme trepidant de la història i l’emmarca en el Maresme, transformant l’heroïna victoriana en una Alícia catalana. I també “La llàntia meravellosa d’Aladdí” o “El Parenostre interpretat per a infants”. I edicions populars, com “Nick”, de Carme Karr, títols de la Biblioteca Popular l’Avenç o de la Col·lecció de Rondalles Populars i les seves col·laboracions per revistes com Virolet, La mainada, La Rondalla del Dijous o D’ací i d’Allà.
El novembre de 1925 sortí el primer exemplar de La Nuri, una revista fundada i dirigida per ella, de la qual només van sortir disset números, fins el març del 26. El 1928 esdevé el gran èxit de “En Peret”, una història narrada i il·lustrada per ella. Domènech Guansé dirà a la Revista de Catalunya de la Lola que «demostra tenir la mateixa fantasia alada com a escriptora que com a dibuixant. El meravellós la tempta. Però la seva fantasia s’exerceix sempre sobre les coses casolanes que els infants coneixen… La realitat i el meravellós van aplegats sempre en la seva obra».
Els dibuixos d’Anglada parteixen de l’estètica noucentista, humanitzen la natura i fan parlar les bestioles, aconsegueix que les coses passin per art de màgia i evoquen éssers familiars i extraordinaris alhora. També en la línia noucentista, els seus personatges volen ser model civilitzat i modern, i així en Peret i la Margarida –que publicà després- vénen a ser personatges paradigmàtics del moment que viu el país.
La Lola coneixia el pare de Francesc Ferrer, un dels nois implicats en el fallit atemptat del Garraf del 1925 contra Alfons XIII. Se li va ocórrer recollir signatures de dones per sol·licitar l’amnistia al rei. En va aconseguir més de quatre mil. Fins i tot va instal·lar una mena d’oficina a la casa del doctor Cervera i va organitzar una exposició a les Galeries Maragall a favor dels condemnats. Les signatures van desaparèixer un dia d’abril de casa dels Cervera però el general Primo de Rivera havia dimitit al gener i aquell mateix mes va arribar l’amnistia. I el seu activisme la va dur a formar part de la Junta Directiva d’Unió Catalanista com a secretària d’acció Cultural i Social. Aquell any la Unió encara va obtenir un escó al Parlament.
A més del seu compromís social i polític, la seva vocació era la del treball pels infants. Pensava que a l’ànima infantil només s’hi pot entrar recordant-se de quan un era infant i, així, dissenyava els seus llibres en un format que cabés a la cartera dels escolars, i escollia una tipografia clara i entenedora. El 1929 estrena al teatre la seva obra infantil “El jardí meravellós” i escriu la comèdia “Follets”. El 1931 il·lustrà el segon volum de Lectures d’Infants de Maria Assumpció Pascual, publicats sota la direcció de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana. I segueixen una sèrie de contes curts, com “Clavellina i Crisantem”, “El príncep teixidor” i “Ametllonet”.
Però Anglada no es va limitar a escriure i il·lustrar textos per a la mainada. Com a dibuixant professional emprengué altres projectes. El 1933, a Ca l’Ardiaca, presentà quaranta-una aquarel·les de gran mida en una exposició titulada “Visions de la Barcelona vuitcentista”. Aquests dibuixos constitueixen una autèntica crònica del segle, amb lirisme però amb realisme, és a dir, amb sensibilitat creativa però sense retòrica. El 1935 va fer set il·lustracions per a “La Gatomaquia” de Lope de Vega que s’edità a Madrid i el 1955 il·lustrà uns versos del romàntic anglès John Keats.
Poc abans de començar la guerra civil encara exposà a la Sala Renart. Durant la guerra visqué entre Barcelona i Tiana. Anava sovint al Parc de la Ciutadella i dibuixava els milicians que entraven i sortien de la caserna dita “Carles Marx” i de tant en tant venia algun dibuix i així anava tirant. Es va afiliar a la UGT, però al sindicat li van dir que no havia de signar els seus treballs, que allò anava contra la igualtat, i la Lola es va emprenyar tant que va donar un cop de puny a la taula i els assegurà que no treballaria d’aquella manera. «Jo em pensava que la revolució era una altra cosa» els hi etzibà abans de marxar.
El 1937 el Comissariat de Propaganda de la Generalitat encarregà a Miquel Paredes una estatueta que simbolitzés la lluita antifeixista. L’escultor s’inspirà en un veí seu de tres anys que anava vestit amb granota i un periodista, recordant la lletra de la cançó popular “Els tres tambors” proposà de nomenar-lo “El més petit de tots”. Després el Comissariat encarregà a Lola fer-ne un llibre. És un llibre de petit format amb il·lustracions a la ploma. El petit protagonista aplaudeix els milicians que van al front, desbarata una baralla d’infants i les discussions a la cua del pa, atura un cotxe que fa una despesa innecessària de benzina, intenta convèncer un grup d’incendiaris que no cremin una església, preconitza l’estimació per la natura… Però el to festiu en què està escrit no amaga els patiments de la guerra i les contradiccions de la rereguarda. Anglada contemplava com l’odi i la ignorància anaven ensorrant de manera irremeiable la seva idealitzada i estimada Catalunya.
Poc després de la fi de la guerra els seus pares foren avisats de que la Lola corria perill i l’aconsellaren sortir del país, però ella s’hi negà. «Jo era a casa meva, era en Franco el que havia de marxar». Geni i figura. Però, efectivament, va ser denunciada. El seu pare va llogar un pis al carrer d’Enric Granados i ella s’amagà allà. Juntament amb Francesc Curet, un amic de la família, hi instal·là una premsa per fer litografies. Un dia s’hi presentà un monjo de Montserrat per assabentar-se de la seva situació i l’Abadia la va ajudar fent-li alguns encàrrecs. Per l’entronització de la Mare de Déu l’abril de 1947, Anglada va ser l’encarregada de fer les estampes.
El 1940 morí la seva mare. Passats dos anys del final de la guerra l’alcalde de Tiana li garantí la seva seguretat i la Lola es traslladà a la casa pairal, on ja vivia la seva germana gran Angelina. Poc després moria el seu pare. Com que el germà petit havia trencat relacions amb la família, el senyor Anglada al llit de mort demanà a Francesc Curet que prengués cura de les seves tres filles solteres. I Curet marxà a viure a Tiana fins la seva mort el 1972.
Lola Anglada es va veure impossibilitada de publicar i li van prohibir una exposició a Palma de Mallorca i una altra el 1948 a les Galeries Syra, a la planta baixa de la casa Batlló, on va anar la policia a tancar l’exposició per «peligrosa, roja y separatista». Es reclogué a Tiana i pintà retrats, natures mortes i paisatges, va fer litografies i també gravats de temes barcelonins que venia a algunes llibreries. Conjuntament amb Curet va començar a treballar en una sèrie de més de setanta litografies de la Barcelona del vuit-cents, recorrent pam a pam i dibuixant els vells carrers de la capital i d’altres poblacions catalanes, preguntant a persones grans, recercant objectes en antiquaris i consultant arxius i biblioteques. Aquestes litografies començaren a ser editades el 1952 amb la publicació del primer volum de les “Visions Barcelonines 1760-1860” de Francesc Curet.
Els contes i les il·lustracions que fa després de la guerra civil perden el compromís social i palesen el desencís que viu. L’artista estava malalta d’enyorança de les persones estimades que anava perdent, del país que havia començat a viure, del contacte amb el públic. A les figures els hi falta ànima, moltes no són més que repeticions de llibres anteriors, i la narració és abarrocada. Així passa a “Contes meravellosos” del 1947, o al “Martinet” de 1961.
La ceràmica, la pintura o l’escultura van sorgir en la seva vida precisament en aquest moment d’aïllament. Després dels primers anys de repressió, el 1951 finalment pogué exposar a les Galeries Syra, on presentà obra antiga d’il·lustració i també nova, motius vuitcentistes, ceràmiques i pintura; i el 1964 realitzà una exposició de rajoles. Com a escultora modelà també algunes peces de gran qualitat, com “La Ben plantada”, que es troba als jardins de Can Baratau de Tiana.
A partir del anys 60 Lola Anglada intenta resoldre la seva subsistència i la de les seves germanes i cedeix el seu patrimoni a la Diputació de Barcelona a canvi d’un vitalici i de la construcció d’un museu, el qual encara no s’ha iniciat. Sempre havia volgut que la seva producció artística no sortís del país i, fins i tot, no va permetre que dues obres seves marxessin al Museu del Prado. La seva col·lecció de més de tres-centes nines catalanes, franceses i alemanyes començà a exhibir-se l’estiu de 1961 al Palau Maricel de Sitges.
Amb caràcter, però natural i senzilla alhora, Lola Anglada era una persona independent i de conviccions, sovint sense matisos, radicals; i amb una concepció del món complexa i crítica. El seu tarannà era més aviat solitari, però la seva solteria havia estat volguda perquè entenia que la creació artística necessita de la soledat i mai estigué disposada a abandonar l’art.
Des del punt tècnic el seu dibuix no pot considerar-se perfecte ni innovador, però amb el seu estil personal i la seva manera de meravellar-se de tot portà molt lluny l’espontaneïtat. Un estil entre costumista i somniador, que encisa fàcilment, a vegades al límit de la carrincloneria però amb un impacte visual que no arriba a embafar, perquè és net i suau. Els seus primers dibuixos són rics en detalls, amb enquadraments audaços, i mostren una amplitud cromàtica notable. La seva evolució artística la va dur cap a l’estilització i les línies fines, cap el detallisme amb mesura, sense deixar la frescor de l’esperit.
El 1974 s’inaugurà la biblioteca Infantil barcelonina que porta el seu nom. El 1978 l’ajuntament de Tiana li organitzà un acte d’homenatge al qual s’adheriren moltes personalitats del moment i el 1982 li fou concedida la Creu de Sant Jordi. Però l’homenatge més popular l’organitzà Josep Maria Espinàs el desembre de 1977, quan des del diari Avui demanà que tots els infants li fessin un dibuix dedicat i l’hi enviessin aquell Nadal. A la Lola li arribaren a casa prop de deu mil.
El 1983 es publica “Les meves nines”, on explica cadascuna de les seves nines, però sobretot s’explica a si mateixa, com havia fet a “La meva casa i el meu jardí” el 1958, una mena d’exposició de records, melangiosa, on manifestava que de petita, quan reeixia en un dibuix experimentava una emoció tan intensa que donava gràcies a Déu. «I avui encara dic: -Déu dels cels, gràcies, a Vós us l’ofereixo, Senyor».
El 12 setembre de 1984 moria a Tiana. Al dia següent, en presència de les primeres autoritats de Catalunya, va rebre l’ofrena floral dels nens de l’escola que porta el seu nom i d’altres infants. Després va ser enterrada al cementiri del Poblenou.
Dona gens convencional, forta i tenaç i amb un punt salat d’orgull, sense deixar de ser dona –com va escriure a les seves memòries- va voler ser talentosa, espiritual, i tan forta de caràcter com dolça. Una artista completa que conreà totes aquelles possibilitats creatives que li permetessin d’expressar-se i posar a l’abast de tothom el seu anhel de bellesa i d’harmonia, «perquè quan dibuixo sóc feliç; quan en l’esbós la figura s’accentua i va prenent forma, expressió, moviment, espiritualitat i vida, m’emociona». Dibuixar per a transmetre.
