Sovint quan tens canalla empres un llenguatge fàcil, unes explicacions vagues i generals, unes analogies simples per a que ells, inexperts, es puguin fer una idea del món que els envolta. Així doncs, els matisos els deixes al seu criteri, que descobreixin, interpretin i classifiquin en la diferència d’un hiperònim. Per un nen de tres anys, posem el cas, un arbre engloba certes característiques que el delimiten com a tal, més endavant serà capaç de distingir tipus d’arbres, fins i tot famílies arbòries; tot i que quan desconegui l’espècie tornarà a la denominació “arbre”. Aquest exemple que sembla d’una futilesa categòrica no ho és tant si es pren com a mostra del que la nit del 16 d’octubre va passar a casa meva.
Sempre he explicat al meu fill que la presó és un lloc horrible on hi porten els delinqüents i altres persones dolentes que no es porten bé i sobretot no fan cas als pares i no es mengen les verdures. Ja en pijama, amb les dents netes, fèiem una mica de moixiganga al sofà davant la televisió encesa ensordida pels riures de pessigolles. Ja molt passada l’hora límit d’anar al llit, vaig fer una última advertència mentre apujava el volum del televisor. El periodista enviat relatava com una jutgessa, amb no sé quina condecoració, havia sentenciat presó sense fiança per Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, vaig haver de fixar-me en el logotip de la cadena, perquè tenia pinta de gag del “Polònia”, no podia ser cert el que estava escoltant. Vaig canviar de cadena i vaig passar una a una pels telenotícies i, efectivament, era cert; increïble però cert. Els presidents d’Òmnium Cultural i l’ Assemblea Nacional Catalana serien empresonats aquella mateixa nit, sense fiança, per manifestar públicament les seves ideologies polítiques. Una veueta em va tornar al menjador de casa.
“-Què han fet aquests dolents per a que els portin a la garjola?”
No sabia què contestar, però no era com aquelles vegades que el meu fill em pregunta coses que no tinc ni la més remota idea de la resposta o que mai m’havia plantejat. La veritat és que sabia la resposta, però em semblava massa absurda, estúpida i massa cruel per explicar-li de manera que ell ho pogués entendre. En el seu món de bons i dolents, en el seu món d’herois i malvats no tenia cabuda una resposta com la que havia de donar-li. Fa uns dies, l’ 1 d’octubre, vam tenir una xerradeta intensa sobre els cossos policials i de seguretat que existien. La relativitat no és un concepte fàcil de copsar pels nens que busquen veritats absolutes a les que poder aferrar-se i, a partir d’aquest punt, reconstruir la seva realitat, accessible i comprensible. La seguretat és un concepte molt relatiu, si es tracta, sobretot, de pensar en la seguretat de segons qui. Quina seguretat salvaguardava la guàrdia civil el passat 1 d’octubre? Quins interessos defensava a cop de porra contra iaies? Quin delicte és votar en un estat que s’autoerigeix com “democràcia”? Quins crims espantosos han comès aquests dos homes per ser empresonats? Si tiro de la idea del “s’han equivocat, és un error” amb el meu fill, deixant de banda que és una mentida, caic al parany de conformar una situació
trontollant, de desequilibri i incertesa total que el podria abocar a pors incontrolables que li ocasionessin problemes en el seu contacte amb la realitat. Ell no ha de tenir por. Si ell, ells, els que venen, tenen por, estem tots condemnats. No es pot educar en la por, no es pot educar en la mentida i és impossible educar en un sempitern relativisme que ens precipita al nihilisme absolut.
Com dir-li al meu fill que els cossos policials, aquells que vetllen per la nostra suposada seguretat no sempre actuen bé, no sempre són “bons”, no sempre el protegiran, no sempre l’ajudaran, no sempre prevaldran la seva seguretat?
Com dir-li al meu fill que a la presó hi ha gent bona, que no ha fet res dolent, que un dia pot anar a parar allà simplement per pensar diferent i manifestar-ho?
Com dir-li al meu fill que la gent qui controla el món és perillosa i fa coses dolentes i que intentarà que acati les seves ordres encara que siguin despietades?
Com dir-li al meu fill que un acte tan democràtic com votar pot acabar de manera catastròfica i que pot acabar malferit i a la presó? Com dir-li si ell ara tot comença a votar delegat de classe? Com dir-li que sí pot acabar a la presó per una fotesa com no menjar-se les verdures?
Com dir-li al meu fill que els premis i condecoracions com poden ser la “Cruz de Plata del Mérito de la Guardia Civil” i “la Medalla al Mérito Policial” no sempre els reps per les bones accions i que la justícia és molt relativa?
Com dir-li que els jutges apliquen una justícia que no és justa? Com dir-li si jo sempre el parlo d’igualtat, de ser justos amb la resta?
Com dir-li que el diàleg és un arma tramposa i que dialogar vol dir empresonar, apallissar, amenaçar, multar, condemnar, inhabilitar…si jo sempre li dic que ho hem de parlar tot?
Com dir-li? si ja conec la resposta. La resposta de la sensatesa. La sensatesa d’un nen i que sembla que hem perdut la majoria d’adults.
M’espera una xerrada intensa, un altra, amb el meu fill per explicar-li de la manera més planera que sàpiga què està passant i quin és el món en el que viu. No seré vaga, no utilitzaré analogies i em deixaré estar de generalitzacions, canviaré el llenguatge que fins ara he estat utilitzant amb ell. A casa tenim una norma si quelcom no ens funciona, no ens empipem, no trenquem, no plorem, no cridem…si no funciona, ho canviem.
Canviem-ho tot, perquè això no funciona.
