Dimecres, 11
Diada 2013. Que la prudència no ens faci traïdors, dèiem l’any 76 o 77. I avui fins i tot El País atorga un 52% als qui som partidaris de la independència. Hem fet via des del 77, l’any que va néixer el meu fill gran i moltes més coses encara. El català, base indiscutible de la identitat, era a punt de convertir-se en assignatura comuna a escoles i instituts. Hem fet via des d’aleshores. Hem fet via fins a l’impacte internacional de la via d’avui a les 17:14. Impagable feina dels organitzadors. Moltes gràcies. I Bona Diada.
Dijous, 12
Ulls masculins que miren un cos femení. Paradigma de la nostra espècie. L’home mira, la dona és mirada. L’home copsa el misteri del món i la dona és aquest misteri. L’home pinta i dibuixa el cos fecund i la dona és aquest cos. És clar que hi ha també d’altres menes de mirades. Hi ha la mirada de les dones als homes, la dels homes als homes, la de les dones a les dones. D’acord. Però el fet és que hi ha una cosa específica en la mirada de l’home al cos de la dona i aquesta cosa és que és involuntària, innata, programada al disc dur genètic del mascle humà amb la finalitat d’afavorir la reproducció de l’espècie. És, doncs, una mirada difícil de controlar o, més ben dit, impossible de controlar. Ella m’ha entrat pels ulls, diem els homes. I això és així. Això ha estat, és i serà així malgrat tots aquests discursos pseudointel·lectuals i políticament correctes del darrer mig segle que ho neguen, ho rebutgen i ho obliden, segurament superats per la suprema bellesa que desprèn aquest vincle tan poderós entre seducció i reproducció. Llegeixin, llegeixin Nancy Huston i el seu Reflexos en un Ull d’Home (Edicions de 1984).
Divendres, 13
A les Illes, els qui ara hi manen parlen de no polititzar l’ensenyament i al mateix temps tot ho volen espanyolitzar, castellanitzar.
Dissabte, 14
Em veig de sobte a l’època que em tocà fer el servei militar. Servei a Espanya i al seu exèrcit. Alcalá de Henares i Madrid. Vaig jurar bandera. Un dia tot desfilant em tocà també passar per sota de la bandera i fer veure que la besava. La cosa, aquest servei, durà poc més de 12 mesos. El 2001 deixà de ser obligatori. Allò era una merda i ara som ja a les portes de la independència, com diu el mateix Bono. I molts, entre nosaltres, no volen ni sentir parlar de cap sistema de defensa ni encara menys de disposar del propi exèrcit. S’omplen la boca d’expressions com Estat propi, però a la que els dius com ho haurem de fer en relació a la Forces Armades pròpies aleshores et diuen que no, que d’exèrcit no n’hem de tenir. Jo no sé ara mateix si hi ha cap estat al món que no tingui exèrcit, no ho sé, però diria que no. Integrat a l’OTAN o on sigui que li pertoqui, però no puc imaginar-me un estat sense exèrcit. Foren un poc degradants aquells mesos de mili, sí, i a més es tractava d’Espanya i ens renyaven i castigaven si als catalans que hi érem ens sentien expressar-nos entre nosaltres en català. Franco acabava de morir al llit i al cap de poc recordo que es produí la legalització del Partit Comunista de Carrillo, Ibarruri i etc. Hi hagué tensió i una mena de maniobres especials. Em perdo una mica recordant aquells mesos. I barrejo el que jo sentia amb allò que em volien fer sentir. I em sembla que hauria estat del tot diferent si s’hagués tractat de servir l’exèrcit del meu país, encara avui no reconegut. Ara Noruega fins i tot hi obliga les noies. Uns quants mesos tan sols. Jerarquia, ordre, valor, disciplina. Jo sóc covard i és clar que vull la pau i tot això. Però no sóc pacifista. Cal saber un poc d’història i una mica de la condició humana. Acabo de veure la sèrie completa de House of Cards, per cert. La de la BBC. I aquell “Daddyyyy”! eixordador que t’arriba a les entranyes.
Dilluns, 16
Potser només amb l’excepció de l’hongarès Sándor Márai, a la literatura dels darrers dos-cents anys poden trobar-se amb molta freqüència observacions despectives sobre el tema del bourgeois, del burgès, del filisteu. Se li retreu tota cosa! L’avarícia, la mesquinesa espiritual, l’egoisme, les limitacions intel·lectuals, la incapacitat de sacrifici, d’heroisme i d’entusiasme. Es pot dir que en la persona del burgès els escriptors han trobat l’infern expiatori ideal. I segurament tots aquests atacs plens d’odi (llegeixin Flaubert, si els plau) són, en general, encertats i justificats. El que passa és que, en realitat, es refereixen no al burgès, sinó a l’home en general, a l’homo sapiens en la seva edició principal i, pròpiament, única. Bourgeois és un magnífic pseudònim d’home. I aleshores tant els escriptors com els lectors estan contents: ni els uns ni els altres no es reconeixen en aquest monstre tan repulsiu que, d’aquí a un moment, es traurà les ulleres, deixarà el llibre damunt la taula i, de molt bon humor, sortirà a fer un tomb, curt i saludable. L’estultícia és no assabentar-se de res.
Dimecres, 18
El món se m’aturà per uns instants ahir vespre. Fou Joan Safont que em féu conèixer la notícia del traspàs del doctor Martí de Riquer. Uns instants en què em passaren pel cap el record de les classes i dels llibres del mestre savi. Del mestre de la passió i de la curiositat. Segurament el nostre Harold Bloom que tot ho llegí i tot l’interessà. Classes sobre Chrétien de Troyes, per exemple, però que eren classes de cultura universal. Per uns instants tot s’aturà i ara ho revisc. Incapaç de jutjar el seu passat, no sóc qui i només em veig amb cor de parlar del que ell em va fer viure. Avui, malauradament, ja no és possible l’abast del seu saber, sobretot perquè tampoc no sembla possible la recuperació d’aquella facultat de Filosofia i Lletres que no entenia d’especialitats ni de coneixements compartimentats. Llengües clàssiques i modernes, filosofia, literatura, història, geografia, psicologia, pedagogia. Elogi de la vida i de la paraula. I la passió de transmetre-les. Tot això em passà pel cap aquells instants d’ahir, però també d’ara mateix. 99 anys de vida. Queden els seus llibres i queda el model excels del seu català. I la Història de la nostra grandiosa Literatura Medieval -veritables segles d’or-, aquells volums que publicà Ariel juntament amb els volums de Moderna i Contemporània que completaren Antoni Comas i més tard Joaquim Molas. Em vaig sentir orfe aquells instants que dic. Sí, és això. Igual d’orfe, vull creure, que totes les genaracions d’estudiants que ell atengué. Moltes gràcies, Mestre. EPD.
