Diumenge, 22
Em diverteixo aquest dematí amb l’article de Javier Marías a la seva Zona Fantasma. Rendició incondicional. Hi parla de llengua i de l’ús que se’n fa, tot deixat anar ja de la mà de Déu. Ell es refereix al castellà o espanyol, és clar. Però les coses que diu són perfectament aplicables al català i segurament també a d’altres llengües del nostre relativitzat entorn. Perquè pot molt ben ser que de sobte a la televisió o a la ràdio se senti dir de tant en tant que el matrimoni tal ja fa temps que trenca aigües, cosa que és exactament el mateix que si diguessin que a aquests dos cònjuges ja fa temps que se’ls ha trencat alhora, a l’un i a l’altra, la bossa que embolcalla el fetus i que els vessa per la vagina el líquid amniòtic. Perquè és clar, suposo que ho sabem, trencar aigües no és exactament el mateix que fer aigües. En fi.
I tampoc no seria gens estrany el fet de sentir que algú és a l’equador dels seus 60 anys. Si, l’edat com a equador. ¿Des de quan? ¿I quan et moris? ¿En quin equador et trobaràs quan et moris? No, no resulten gens estranyes de sentir, malauradament, coses com aquestes. Tot ben desfigurat i la feina és teva moltes vegades per saber o endevinar o entendre què et volen dir en realitat.
Hi ha el sexisme, també. El refotut i maleït, per a alguns, sexisme del llenguatge. Marías es refereix a una que fou o és encara, poca broma, Directora del Fons de les Nacions Unides per a la Dona, és a dir, algú amb càrrec de representació internacional. Algú, però, que segur que no passà, per accedir-hi, ni la més petita oposició de cultura bàsica i general. Una tal Inés Alberdi, un nom que no havia sentit mai. Diu que va dir que els llibres antics (segur que es devia referir a la Bíblia, però ella en diu llibres antics) expliquen que Déu creà l’home en 7 dies, però que segurament en lloc d’escriure home s’hauria hagut d’escriure espècie humana perquè a la llengua hi ha possibiltats de fer-ne un ús menys sexista. Bé, home o espècie humana, com vulgui. Home és masculí i espècie és femení, però com vulgui. Ara: aquests llibres antics (Bíblia o Gènesi, ella no ho deu saber) el que diuen és que al setè dia Déu descansà, cosa que ella tampoc no deu saber. ¿Directora del Fons de la N.U. per a la Dona? Ve de molt lluny, doncs, la culpa de l’ús sexista de la llengua, segons aquesta senyora. Exactament és la Bíblia que en té la culpa. La disgregació de la llengua, els disbarats i les ridiculeses, sembla que ja no té remei tot això i els parlants, del llenguatge, segurament podem fer-ne allò que ens plagui i no passa res. El que sí que hauria de tenir remei, però, és la ignorància i la tonteria de càrrecs d’ostentació pública. Hi hauria d’haver alguna manera d’impedir que els tontos (rucs i enzes) i els ignorants, i mira que n’hi ha molts, massa, accedissin a cap càrrec de representació. I tant és que sigui nacional com internacional. Quina vergonya. Zona Fantasma. M’hi he divertit aquest dematí.
Dilluns, 23
40 anys d’Amarcord i del cèlebre Voglio una Donna d’aquell foll que sabia exactament allò que volia. L’he tornada a veure un cop més. Evocació de vida i de records d’aquella infantesa. La Itàlia (Rimini) dels 30 i nosaltres mateixos als 50 i 60. L’esperpent. La mirada de Fellini sempre m’ha semblat amorosa, però. Hi ha burla, és clar, una burla incruenta. Aquell feixisme i el nostre franquisme. Esperpèntic. Aquelles classes i aquells professors i aquelles pintes que fèiem tots plegats. Bellesa visual. Els sentits se n’omplen, de la bellesa de les imatges d’Amarcord. I de la banda sonora fantàstica de Nino Rota. Potser sí que no es tracta tant d’una història convencional o d’una narració, però tant és. Potser són tan sols retalls, retalls d’aquell esperpent. Quin retalls, tanmateix. Potser tampoc no hi ha sentit tràgic i el perill és quedar-se aleshores a la pura superfície d’aquells drames. Barreja de somnis i de realitats. L’estanquera i la perruquera que, després de tanta conya i de tant de glamour se n’acaba anant amb un simple carabiniero. I els pecats juvenils del món, el dimoni i la carn. I el vaixell insigne de Mussolini. I la veritat és que aquest Fellini em transporta sense voler a Berlanga i al seu Mister Marshall, i a Plácido, i El Verdugo. Més records i més somnis dels llocs i de les profunditats de les quals venim. Els meus records.
Dimarts, 24
La Mercè. Vaig a Maó a recollir les restes d’un de tants naufragis. El d’aquell dia i d’aquella nit que d’una revolada em vaig alçar del llit on hi havia aquella noia bella i bruna que tot m’ho oferia. No hi hagué res a fer. Aquella sensació de no poder de cap manera. Ara hi torno tot sol i quan sóc a l’aeroport penso que potser ni tan sols cal que em desplaci al centre de la ciutat. Que segurament amb la sola acció simbòlica d’ajupir-me i recollir-ho tot ja hauré complert el tràmit que m’imposo. Així ho faig i així embarco de seguida al vol de regrés. Quina cosa tan absurda. Aquella covardia. No he sentit el crit de cap gavina.
El luxe de Barry Lindon, ahir (Kubrick, 1975). Barroc excels. I Bach i Haendel.
Dimecres, 25
Només per una causa com aquesta jo també hauria fet vaga. Mai no n’he estat partidari, de les vagues, però n’hauria fet, segur, per la causa de le llengua. Com aquesta que empeny els professors de les Illes. Vaga per la llengua, veritable línia de flotació, i contra la castellanització de tota cosa. No som Castella i el castellà, o espanyol, no és la meva llengua ni la de la meva gent. Caldria que la manifestació de diumenge que ve trenqués totes les mentides i l’autoritarisme indecent d’aquesta gentola d’ignorants i aprofitats de mala fe que actuen contra el seu poble i que se salten fins i tot les decisions dels Tribunals. A Catalunya, no sé per què, no acabem de parlar-ne prou. Es tracta de la llengua, estimats. La llengua, línia de flotació i també, sobretot, de distinció. Després de de 12 dies, més del 70% del professorat continua en vaga a les Illes i jo ja hi he contribuït. Caixa de Resistència. El compte s’ha pogut obrir amb l’ajuda de l’Obra Cultural Balear (OCB) que ha posat a la disposició de Comitè el seu CIF. Per tant, els ingressos s’han de fer a nom de:
l’OBRA CULTURAL BALEAR (sobretot si són transferències electròniques). 2056-0009-74-4102003418 Caixa Colonya.
I ara una nova amenaça. I un estímul més. UPyD i Wert. L’espanyol, llengua vehicular a tot Espanya. Una Nova Planta més. Sense haver abolit l’anterior. I encara hi som, a Espanya. Encara.
