Dijous, 3
Hi ha dies que no pots més i és aleshores que explotes. Belloch, Camacho, Duran (sí, el mateix de l’habitació del Palace de Madrid i que acaba de dir que de cap manera no podria viure amb un sou de professor i es queda tan ample i a penes si se’n parla), Navarro, Bauzá, Montoro, Rivera, Cañas, el TC, els soroll de sabres, aquesta Espanya. I tot just ara acabem de començar perquè no és fins ara que s’adonen, després de tant de temps, que la cosa és del tot seriosa i que no hi ha volta de full ni cap marxa enrere possible. Espanya és un estat caduc i caducat. Un estat sense raons ni intel·ligència. Tan sols amenaça és, i esperit de revenja i de rebequeria. Espanya és tan sols intransigència i el seu esperit sí que és el fracàs de qualsevol idea de civilització. Oligarques i terratinents i aprofitats. Macizo de la Raza que actua sempre contra els qui d’altra banda diu estimar tant, com a fills gairebé, uns fills, però, producte tan sols de la conquesta i de l’extorsió. Espanya, la castellana, és una imposició i mai no ha passat d’aquí. La civilitzacio hi ha fracassat i fins i tot l’ambaixador que tenen a Andorra en serà ara una víctima més. Espanya, exterminadora de llengües, és un ofec sense mesura. I una llosa massa pesada.
Divendres, 4
No renunciaré mai al record d’aquelles classes ni d’aquelles converses al seu despatx de la facultat o de l’Institut d’Humanitats. Ni al plaer dels savis articles publicats en diaris, revistes i llibres. Ni a l’edició fantàstica d’aquelles “Lliçons de Literatura Universal “que ell edità per a Cátedra. No renunciaré a res de tot això, però de sobte és com si m’hagués caigut la bena dels ulls. Potser no que no cal ser nacionalista d’aquí o d’allà, però comparar banderes i oriflames i parafernals nostres, que no en tenim encara cap de reconeguda, tot plegat equiparant-ho a Hitlers i Ceaucescus i tot d’altra gent de casta semblant és quelcom que de cap manera no podia esperar-me. Aquests darrers Pedres i Llibres i Estètica i Poder apareguts les darreres setmanes al Quadern em semblen definitius per saber ja del tot de quin peu calça Jordi Llovet. Hi ha amics que em diuen que tot això ja ve de l’època del Foro Babel que jo fins ara m’havia entestat a passar per alt. Però ara ja no. Ara el pedestal on tenia situada la seva imatge ha caigut i s’ha fet a miques i em quedo tan sols amb els records d’aquella saviesa i bon humor que tant he admirat. Records, tan sols. I res més. Perquè ara ni les màscares no cauen. No n’hi devia haver cap, de màscara.
Dimecres, 9
Trabal entremaliat. M’agrada Francesc Trabal, igual que m’agraden els seus col·legues d’aquella generació perduda, Soldevila, Llor, Arbó. A “L’Home que es va perdre” (1929) hi ha, per exemple, el personatge Carles Costa. No el protagonista, no, genial Lluís Frederic Picàbia, sinó el seu col·laborador Carles Costa, que no para d’enamorar-se i que un cop a la Xina decideix abandonar la dèria de perdre coses i persones i abraçar per sempre l’amor de Ho-Mand. A punt de la tragèdia, tan sols pretenia això, en Carles: “quines ganes d’embolicar-se la vida, si la vida és una cosa tan simple, una mica de sol, una mica d’amor, una mica de fum i un licor ben perfumat per amorosir els llavis…¿què hem d’anar a buscar més, en aquesta vida? I no perdre coses d’aquesta manera insensata, per res, per matar el temps, això, per matar el temps”. Que trist, això de matar el temps. Com si el temps es pogués matar. Castells a l’aire de la joventut. ¿Que no recordeu, a través de mil ciutats que tots heu visitat, haver vist passar pel davant vostre, entre les multituds de les grans vies, dels bulevards atapeïts, de les places amplíssimes, dels carrers obscurs, de la rambles alegres, aquell noi, perdut entre la gentada, entre la immensitat del poble, brut, fet un parrac, fet una despulla humana, al qual qui sap si la pietat haurà fet que acostéssiu sovint la mà enguantada, intentant allargar-li la vida perquè acabés de glopejar la seva enorme victòria? Entremaliat Trabal, entremaliat.
Aquest clàssics que anuncia l’Ara no són literatura juvenil, que em sembla que és una cosa que no existeix. Són senzillament Literatura.
Diada del País Valencià. Ni Comunitat ni res de tot això. País Valencià. Jaume I. La bandera a la Torre Major de València. Per dignitat. Bona Diada!
