Divendres 16 d’agost. Arribo de la feina: poso quatre peces de roba, la motxilla i les sabatilles de trekking dins d’una bossa i toco el dos. A la carretera de Ripoll a Berga he d’aturar el cotxe perquè travessa un ramat de bens. Encara hi ha llum quan faig cap a la Masia Jaume Coll, a Borredà. Em rep el Manel –ell i la Marta regenten la casa rural- i em duu a la meva habitació, petita i acollidora. Després em mostra la resta de les instal·lacions. Tenen també una capella. Al costat de la porta trobo una fotografia del matrimoni amb els seus vuit fills i em venen al cap les que nosaltres ens fèiem cada estiu a Castellterçol. També som vuit germans. A la part baixa de la masia hi ha una sala amb dues voltes gòtiques. A la paret, curosament emmarcades, les escriptures de compra de la casa el 1488 i altres documents notarials del segle XVIII, tots en català. Fa moltes centúries que parlem, somiem, plorem, riem i preguem en la nostra llengua, i encara n’hi ha que diu que tot això és un invent del romanticisme del segle XIX o de la manipulació política dels darrers trenta anys.
Truco al Joan. Sorpresa. Em diu que m’esperen a sopar. En un cop de cotxe em planto a Can Capdevila, a Les Llosses. La taula ja és parada. Sopa de farigola amb pa torrat i embotits i formatge amb pa amb tomàquet. La Núria fa una truita per la Rut i el Quim –què grans que estan!-, i com que avui el patriarca veterinari, en Joaquim, celebra el seu sant, la Cesca obre una ampolla de cava. Durant la tertúlia recordem la tardor de 1995 quan una colla de sobiranistes d’Unió Democràtica ens vàrem trobar aquí. Pedret, Benedito, Puigdomènech, Castellà, Peris,… La majoria ja no militem al partit. És ben trist el paperot que està fent en la política del país.
Dissabte. Avui no m’afaito. Després d’esmorzar i d’omplir d’aigua la cantimplora, marxo cap a Sant Jaume de Frontanyà. El cel està una mica ennuvolat i al poble em diuen que cap a migdia plourà. Són les deu tocades quan començo a caminar. Pi roig, roures i alzines. Ací i allà, masos aïllats: pedra, fusta i teules de fang cuit. El país de fa mil anys. Verd, molt verd. Sento esquelles en una fondalada i poc després un ramat de vaques i vedelles em saluden amb bramuls mentre em miren amb les seves orelles esteses i tenses. Els seus ullassos, les seves narius negres envoltades de pèl blanc tenen un no sé què de tendresa i d’estupidesa ensems. Camins i prats estan ben empastifats. La merda de la muntanya no fa pudor, txim-pum, encara que la remenis amb un bastó, txim-pum, ens ensenyà a cantar l’avi quan érem canalla. A migdia encara llueix un sol tímid entre els núvols amenaçadors. Estic enfilant un camí a la obaga i sobtadament em trobo dins d’una fageda. Els raigs de sol penetren per l’entramat de branques dels faigs, disposades en diverses alçades, com safates verdes que reben la llum amb humil petició. La suau fressa de l’oreig fregant el fullam de les parts altes s’escolta sobre el silenci. I el refilar d’alguna cadernera. A quarts d’una comencen a caure gotes lleugeres, sense neguit, com si no volguessin fer destorb. Que impressionant és la remor de la pluja en el silenci d’un bosc!
En un moment compto vuit papallones al meu voltant. Estic sol. En Vicenç gaudiria amb aquesta passejada. Hem caminat molts quilòmetres plegats, fent-la petar. Penso l’excursió a Sant Jeroni que vaig fer amb els meus germans Nacho i Lluís: ho hauríem de fer més sovint. Poc després deixa de ploure i és una sort perquè no duc cap mena d’impermeable. En arribar a Sant Jaume entro decidit a Cal Marxandó: no hi ha ni una taula lliure i jo no havia fet reserva, però tenen la gentilesa de fer-me un forat. Després de rumiar-m’ho em decideixo per la crema de carbassó, el pollastre (de pagès) amb prunes i porró de vi negre de la casa. Quina delícia! En acabat demano la clau de l’església i la visito: és un exemplar romànic llombard, petita, però de planta basilical, amb tres àbsides. Trasbals: m’envolten mil cent anys d’història i de fe. Les orenetes volen rasant anunciant pluja. Arribat a l’hotel cau un bon xàfec. Després de dutxar-me marxo a missa a Santa Maria de Les Lloses. Paradoxa: una esglesiola d’origen romànic, una vintena de fidels catalans del segle XXI i un capellà peruà celebrant la litúrgia i predicant en la nostra llengua.
Sopo unes mongetes tendres amb cansalada i em poso a llegir. Començo la segona part de Cristina, hija de Lavrans en una traducció espanyola de la famosa novel·la de la noruega Sigrid Undset. Abans de dormir assaboreixo la poesia de Vinyoli d’un recull complet que vaig comprar a Vilafranca encara no fa un mes. Ai, aquest doll, aquest vessar d’amor / que es perd en l’aire i en les coses! / Tant que voldria el cercle / tancar: de tu a mi, de mi a tu cloent-se / la vida i res ja no es perdria / d’aquest immens, insadollable anhel!
Diumenge després d’esmorzar enfilo el cotxe cap a Ceret. Passo per Ripoll i Sant Joan de les Abadesses. Guifré El Pelós, l’inici de la dinastia comtal de Barcelona i del seu escut d’armes –la nostra ensenya-, l’abat Oliba… La Catalunya vella, els nostres orígens. Passat Camprodon faig marrada cap a Beget per la carretera que s’enclota cap a la Garrotxa. Cap al sud, a l’altre costat de les muntanyes, està la vall del Fluvià i Besalú, on va néixer l’abat Oliba. I Banyoles. La mare del pare era de Porqueres, a tocar de l’estany; el seu pare era de Valladolid. Els pares de la mare eren d’El Masnou. Pare i mare són nats a Barcelona. Així és el país, cruïlla de races i cultures. El ulls del Crist Majestat, viu, et fiten. La imatge té la senzillesa brutalment expressiva del romànic. El retaule barroc que l’envolta el desmereix. Les imatges tenen unes galtes i una expressió tan exagerats com els rostres de Rubens, però semblen més caricatures que les del pintor flamenc.
No em puc aturar a Prats de Molló. Arribo a la capital del Vallespir a quarts de dues. Fins el Tractat dels Pirineus això, el Rosselló i la meitat de la Cerdanya, eren de la Casa de Barcelona. Després, amb el Decret de Nova Planta no perdérem més terra, però si la llibertat. Abans d’entrar al museu dino a una terrassa del passeig a l’ombra d’uns plàtans descomunals. Parlo en català amb el jove cambrer. Per acompanyar demano una Leff rossa. Cos i amargor justes, impecables. Al museu em trobo amb una exposició d’escultures de Miquel Barceló: m’ha convençut. A la col·lecció permanent frueixo amb unes figures de Manolo Hugué. I amb unes terrisses de Picasso i unes tintes de Matisse. També hi ha un parell de Tàpies i uns estudis d’en Jaume Plensa, que Déu n’hi do, però “Les gens du voyage” de Chagall ja val ell tot sol el museu. Torno per la Jonquera cap a Barcelona acompanyat pel piano de Bebo Valdés i el violí de Federico Britos. Demà a les set prenc un avió cap a Lisboa, on m’espera una setmana de feina. I tanmateix és també un regal, com aquest cap de setmana. Adusta vida estimada…
