1. Nadons robats
Recordo, com si fos ara mateix, els dies viscuts al Parlament de Catalunya com a Diputada d’ERC a Junts pel Sí en la XI Legislatura.
Ja tots sabeu què va passar per notícies dels diaris o llibres i articles de protagonistes principals. Però avui no us vull parlar ni del 6 i 7 de setembre de 2017 ni del Procés sinó de la tasca que fem els diputats i diputades de tots els Grups Parlamentaris i que molt poca gent coneix o sap.
No totes les iniciatives que arriben a la Seu del Parlament es fan efectives en Mocions o Propostes de resolució o acaben en una Llei, però jo vaig tenir la gran sort que dues de les iniciatives, de les que era responsable, han arribat a consolidar-se en fets reals i per sempre.
Una és el programa Integral de casos de salut mental i Addiccions d’elevada complexitat de la que ara sóc Directora en el departament de salut i que em va permetre deixar l’acta de Diputada i passar a treballar directament des del departament i per tant des del Govern. Estic molt contenta de la feina feta i dels resultats del Programa però d’aquest tema en parlarem en un altre article.
El que sí vull fer avui és parlar del anomenats Nadons Robats.
Recordo que tot va començar un dia que el company Diputat d’ERC Marc Sanglas em va enviar un correu on em demanava que entomés jo aquell tema ja que jo presidia la Comissió d’Afers Socials i Famílies i assistia també com a Diputada a la Comissió de Justícia.
Vaig rebre dues mares, l’Adelina i l’Anna, dues senyores de la meva mateixa edat, que m’explicaven el que els havia passat i la tasca que feien en l’actualitat per a fer públic el malestar i les injustícies que elles, i moltes altres mares i pares, patien. Ja fa uns anys que havien vingut al Parlament a fer una compareixença davant una Comissió però el que havien denunciat no havia tingut cap continuïtat. I per tant, tossudes i empoderades, hi tronaven.
El que em van explicar em va trasbalsar molt. L’Adelina m’explicava que ella havia estat víctima del robatori de les seves filles bessones l’any 1990. La meva filla havia nascut l’any 1990! Però com era possible el que em deia? com es podia tolerar un fet criminal com el que m’estava explicant? Em relatava amb llàgrimes als ulls, ja no sé si de ràbia o d’impotència, que havia parit en un hospital públic, estava sola.
Que va tenir dues nenes, bessones, que ho sap que ho va viure i que era realitat. Va esperar que li portessin les nenes i no arribaven, no les hi portaven i que en un moment donat un metge o una comadrona, no ho recordo, li van fer saber que les nenes van néixer mortes. Mortes. I ella les volia veure, necessitava veure, malgrat tot, les seves nenes, les que acabaven de sortir feia res de la seva panxa.
No hi eren ni vives ni cadàvers. On són? On són les meves filles? Què ha passat? Mil i una preguntes sense respostes fins avui. La meva filla té ara 30 anys igual que les nenes de l’Adelina. Jo la tinc, la visc, l’estimo i fem família. Ella és el més important de la meva vida, ella és la meva vida. L’Adelina no les té, no ha fet de mare. Però ella les sent cada dia i les adora i sap que hi són i no pararà de buscar-les. Mai, mai s’aturarà i jo vull que les trobi, que es retrobin aviat i per sempre elles i tantes i tantes altres Adelines i les seves nenes.
Per a l’Adelina i l’Anna, les dues mares que em van explicar com si fos una pel·lícula de terror el que havien viscut, el que estaven vivim i l’esperança sempre viva de retrobar els seus nadons, les filles bessones de l’Adelina que ella sap que hi són i que vol veure-les, abraçar-les i acabar amb una angoixa permanent de saber la veritat, de fer saber la veritat de moltes famílies i de moltes mares a les que han arrabassat, robat un tros de la seva vida.
Adjunto dues notícies que expliquen el que hem aconseguit: era indispensable fer-ho, i ho hem fet possible. Contra el fexisme, més memòria!
El Parlament aprova una llei per facilitar la detecció de nadons robats i reparar les seves famílies
https://www.esquerra.cat/ca/erc-nadons-robats-desaparicions-forcades-raquel-sans
