Dietaris
Article d’Anna Punsoda dissabte passat a l’Ara. La gràcia del dietari. Escriu sobre l’Octubre, de Pairolí i sobre el meu Tot el que tinc. Quina gosadia! Pairolí és molt més bo, sap més coses, escriu més bé i domina més l’ofici. Estic, és clar, molt agraït a l’Anna. Per l’article i perquè, a més, fa molt de temps que l’admiro i té un cor molt més gran que no el meu. Ella sí que és bona i ha començat quan toca començar, que és en quan un és jove i la inquietud i la curiositat et roseguen les entranyes i et cal ser valent i dir el que penses i el que llegeixes. La teva concepció del món i el paper que hi vols jugar. Jo no ho vaig fer i per això hi ha aquesta certa sensació de fracàs i d’anacronisme en mi. Comparteixo amb ella, això sí, que el sentit dels dietaris, per damunt de la perfecció formal, és el fet de mostrar-s’hi, ensenyar-hi les vergonyes si es vol dir així. El dietari no pot ser mai una disfressa ni un ornament. El dietari, perquè ho sigui, no hauria d’amagar mai allò que l’autor és i sent. La vida és plena de defectes i és absurda la pretensió d’erigir-se per damunt de bé i del mal i donar-hi lliçons magistrals. El dietari no pot ser, tampoc, neutre ni neutral. No crec que hi hagi cap autor neutre i, molt menys, neutral. Pel que fa a mi, potser ara m’hi tornaré a atrevir. Una cosa més curta i més condensada que no pas Tot el que tinc. Sí, ara que pràcticament hi haurà 20 dies sense classe és possible que m’hi posi. I ho faré sense tenir en compte que potser hi haurà persones que em llegiran.
I molt Bon Nadal a tothom.
