Hi ha moltes coses que no haurien d’haver passat, que un no hauria d’haver viscut, perquè mai no haurien d’haver succeït; perquè mai no haurien succeït de no ser perquè Cuba fa cinquanta anys que viu sotmesa a una tirania política i econòmica que condiciona greument la iniciativa, la creativitat, la plenitud, l’alegria, la llibertat, la prosperitat, la dignitat, i, en definitiva, la vida de la seva gent.
Però, malhauradament, el cert és que aquesta situació injusta i indigna, excepte els cubans, tots la duem força bé, perquè no hem estat del tot immunes a l’imaginari revolucionari, perquè Cuba ens suggereix platges paradisíaques, cigars de pam i mig, bona música, el Tropicana, revolucionàries ardents, festa i alegria, i perquè quan hi hem anat ens han fet sentir, patèticament, com Rockefeller i Robert Redford en una mateixa persona.
Si Cuba fos un país normal, si els Estats Units haguessin actuat “en defensa de la llibertat” amb el mateix zel amb que han actuat a l’altra punta del món, a la Rosa no se li haurien omplert els ulls de llàgrimes aquell dissabte prop de la Universitat de Columbia en contar-me com va haver de fugir de Cuba el 1959 deixant tota una vida enrere inclòs el seu pare afusellat; aquell vespre de Setmana Santa la pau dels carrers de Key West no s’hauria vist trasbalsada pels crits dels manifestants anticastristes; quan a Key West, en el USA Southernmost point (90 miles to Havanna), hagués mirat al mar només hi hauria vist la immensitat blava on Hemingway pescava marlins i peixos espasa, però, en cap cas el penúltim mur de la guerra freda encara d’empeus; l’hostessa de l’Ilyushin soviètic de Cubana de Aviación no hauria donat la benvinguda a la nau a cinc nois de Barcelona tot dient “Ustedes se la van a pasar muy bien en Cu’a” mentre picava l’ullet; al sortir de l’hotel de Santiago per anar a sopar no ens haurien seguit una cinquantena de noies que no aconseguírem treure’ns de sobre durant tres dies; la Beatriz, de disset anys, no viuria tota sola i deixada de la mà de Déu en aquella barraqueta amb goteres i la seva mare no hauria marxat a Angola a fer de metgessa; tampoc mai no hauríem viscut aquella missa a Baracoa a les fosques en semiclandestinitat; el dia de l’aniversari de Fidel no ens hauríem fet aquella fotografia imbècil sobre d’un tanc, al malecón, envoltats de noies en uniforme revolucionari; uns mesos després la Mayra, la millor secretària del banc on aleshores treballava a Miami, no m’hauria retret la meva visita a la Cuba castrista i no s’hauria posat a plorar en saber que m’havia passejat pels carrers del seu poble estimat, pels carrers de la seva infantesa perduda, que ella duia trenta anys sense poder trepitjar; el Carlos i els altres companys cubans del banc no m’haurien convidat a provar en un camp de tir als afores de Miami les noves AK-47 comprades per catàleg i que, imagino, duien bales virtualment dirigides a aquelles noies en uniforme revolucionari pujades sobre un tanc a L’Havana; el comandant del Centre de Defensa Revolucionària (CDR) d’un poblet de Sierra Maestra mai no ens hauria convidat a fer una cervesa a casa seva ni les joventuts del Partit Comunista Cubà mai no ens haurien convidat a pujar a l’escenari a cantar “El meu avi” amb l’única intenció de vendre la nostra presència casual en aquell indret com un acte de suport internacional a la causa revolucionària; quan el Robert va cridar “Viva Fidel” entre glop i glop de cervesa (beguda per tots d’una mateixa galleda oliosa) el comandant del CDR hauria advertit el to sarcàstic i burleta de l’expressió; aquella mateixa nit, en treure com a mà innocent el número premiat de la rifa, no hauria hagut de lliurar a l’afortunat una trista pastilla de sabó; en aquells viatges sovintejats de Miami a les Illes Caiman mai no hauria hagut de sentir els advertiments del pilot de Cayman Airways o de la Delta prohibint terminantment fer fotografies en sobrevolar l’espai aeri cubà; pels carrers de l’Havana no hi circularien els atrotinats autobusos de la Barcelona de principis dels vuitanta (encara amb les matrícules barcelonines a la vista); la meva amiga Maria, relacions públiques espanyola de l’hotel on vivia a Miami, no hauria hagut de sortir mai al Telediario de TVE a fer de portaveu del seu pare engarjolat per la justícia americana en haver comerciat amb Cuba …; i, molt més important que tot això, la població de la perla del Carib fora quasi el doble (els exiliats mai no haurien hagut de fugir); no hi hauria persones empresonades per raons de consciència; la gent no tindria por d’expressar les seves idees; la gent tindria la possibilitat de prosperar i desenvolupar amb plenitud i dignitat la seva personalitat; i Orlando Zapata, i tants altres herois coneguts i anònims, serien vius i no ens haurien glaçat el cor, orfes d’esperança.
La tirania cubana, malmetent la dignitat humana, s’entossudeix any rere any en fer de Cuba un país que viu molt per sota de les seves possibilitats. Molt poc per sobre dels nivells de supervivència, just en la línia del subdesenvolupament. Encara més, s’entossudeix en què Cuba sobrevisqui en condicions d’una pressió i repressió insuportables, degradants. Una vida embolcallada de grans paraules, de conceptes grandiloqüents, de grans eslògans, d’una mística nacional i revolucionària, mancada de la més mínima humanitat, de la més mínima llibertat, de la més mínima dignitat. Si no fos pel clima, si no fos pel paissatge, si no fos pel caràcter resignat i alegre de la seva gent, si no fos per la manipulació nacionalista més burda, si no fos per l’actitud tèbia de la comunitat internacional i de les seves opinions públiques, si Cuba tingués petroli o suposés un perill més o menys cert per la seguretat dels Estats Units, la tirania cubana faria temps que fora història.
Cuba mereix més. Cuba mereix infinitament més. Orlando Zapata mereixia més. Orlando Zapata mereixia infinitament més. I, entre tots, cadascú una mica, li hem negat.
