Fa quatre o cinc setmanes escrivia aquí mateix un article titulat “No ens enganyeu més” en el qual, bàsicament, demanava als nostres polítics que s’atrevissin a tractar-nos com a adults. Vist com han evolucionat les coses en aquest mes i mig, està clar que no vaig tenir gaire èxit. A l’hora posar títol a aquell article no vaig poder evitar pensar en una de les expressions que l’APM ha convertit en tot un cànon del segle XXI: “Que no no’engañen. Que no’digan la verdá”. Així que aquesta mena de continuació no podia titular-se de cap altra manera: digueu-nos la veritat. Sisplau.
Des de ben petit em van ensenyar que mentir no estava bé (manies estranyes que tenien a casa). Després, a mida que et vas fent gran, t’adones que, més enllà de consideracions morals, mentir és sovint molt més fàcil —i força més profitós— que dir la veritat; però també t’adones, sobretot si ets un mentider terrible (és el que té la falta de pràctica), que mentir a algú és la millor manera d’acabar perdent la seva confiança.
Després de les últimes decisions que han pres els partits sobre els quals recau (presumptament) l’obligació de formar govern: el PDeCat —o JxCat, de vegades em perdo— renunciant a investir Puigdemont com a president, ERC buscant noves aliances amb el PSC d’Iceta, i la CUP negant-se a investir el candidat acordat per les altres dues, necessito que algú em digui la veritat. Ho necessito imperiosament o, a aquest pas, les properes eleccions acabaré votant el Partit Pirata (perquè la CORI ja no existeix, oi?).
Ja entenc que la política és un estira-i-arronsa etern (i que si ets català et tocarà arronsar-te més que no estirar-te), i que en tota negociació has de cedir (i que si ets català, més), però després d’enllaminir-nos i fer-nos salivar amb la restitució del govern, la recuperació de les institucions i la restauració de la república, hi ha certes maniobres un pèl humiliants que, com a mínim, s’haurien d’explicar molt bé. I per explicar-les bé és imprescindible que ens diguin la veritat. Ja entenc que no deu ser fàcil, perquè no cal ser Ciceró per intuir que la situació actual és refotudament complicada, però n’hi hauria prou a deixar algunes coses clares; per exemple: on som.
Perquè ja hem vist que l’estat espanyol farà el que calgui, per més brut que hagi de jugar, per impedir una república catalana, i que se li’n foten els vots que hi pugui haver al darrere i a qui s’hagi d’endur ‘per davant’. Doncs, tenint això clar i sabent què ens espera, estaria bé que almenys els nostres ens expliquessin on som, i, si fos possible, que ho fessin d’una manera planera i tocant de peus a terra. I això vol dir sense declaracions simbòliques, repúbliques virtuals, amics invisibles, apel·lacions a l’èpica, somriures i encaixades de mans per a les càmeres, ni línies vermelles de posar i treure.
Jo, amb això, ja m’hi conformaria. Que m’expliquessin de debò on som, que, ara mateix, es podria ben bé traduir per: “Com n’estem, de fotuts?” Ho agrairia i, potser, fins i tot entendria alguna cosa.
