Sóc de lletres, i no prou, sóc del que en dèiem lletres pures. Va haver-hi un moment de la meva adolescència que tan aprenia català, com castellà, com grec, llatí, alemany, francès o anglès. M’enamoren els idiomes, les seves cantarelles, tons i pronunciacions, el seu lèxic o gramàtica. I el que m’agrada, ho respecto, i el que respecto m’ho estimo (també respecto el que no m’agrada però ara no em vull desviar del tema…) Què millor que ser capaç de llegir un llibre, un poema o un estudi en el seu idioma original o tenir una conversa amb algú que parla una llengua que no és la teva? O escriure un conte en castellà i que ningú copsi que has estat tu? Així que en la meva innocència, i suposo que en la de tants altres, entenia allò de la cooficialitat de la llengua catalana amb la castellana a Catalunya com el més normal del món.
Tan normal que la normalització lingüística del català va ser un motiu d’orgull de país. Érem capaços de vincular-nos, d’establir relacions els uns amb els altres, mitjançant la llengua pròpia de Catalunya gràcies a aquest projecte de recuperació de l’ús a escoles, carrers i mitjans de comunicació, projecte ja ben trabat amb la primera llei de normalització de 1983. El «pendó» de la Sue Ellen de Dallas va contribuir com cap altre a fer una tasca de divulgació del català en un moment en que només hi havia tres canals (i poca sensibilitat feminista, tot s’ha de dir). Per tant, als anys vuitanta no hi havia dubte que l’ús del català s’havia de recuperar, des de feia anys i panys havia reculat de forma important.
Però el temps va anar passant i alguna cosa es deuria fer malament perquè fins i tot a l’arena pública va sorgir un projecte polític enfadat amb el català. Es van començar a generar dubtes sobre el fet que el català fos la llengua vehicular amb la que s’aprenia a les aules, fins al paroxisme actual en que alguns afirmen que el castellà està en crisi a Catalunya, que es discrimina la comunitat castellanoparlant per tal que renunciïn al castellà i abracin només el català. Diria que són bàsicament els mateixos que van veure «violència no violenta» en les concentracions del 20 de setembre davant la seu de la Conselleria d’Economia, però això ara no toca.
Sigui com sigui, a cop de demanda judicial, han manteningut viva aquesta història (relat, conte, faula) que el castellà és discriminat a Catalunya. Però ai, els fets! Només un 5% dels alumnes que dimarts 6 de juny van fer l’examen de selectivitat va demanar-lo en castellà.
En el debat sobre l’ús de la nostra llengua hi ha molts matisos, molt a enraonar, cal escoltar els experts que ens adverteixen que perdem passada, toca treballar per donar una nova empenta al català, però sense oblidar que aquesta setmana la gent jove ens ha donat una bona lliçó. Mentrestant, m’agradaria saber quants judicis es celebren cada dia en català als Jutjats. Si arriba a un 5%, ja deu ser molt.
