A casa de la Marieta de cal Marc, on m’han acollit aquests dies, viuen en una barreja de glòries i tristors. No veig el meu noi, m’han dit que el van trobar pel Temple i que els cels s’havien esqueixat amb la veu del Pare Etern que tenia complaences en aquell Fill que també és el meu.
Al capvespre el vell de la casa se li ha acudit llegir Isaïes.
“He parat l’esquena als qui m’assotaven i les galtes als qui m’arrancaven la barba; no he amagat la cara davant d’ofenses i escopinades. El Senyor m’ajuda: per això no em dono per vençut; per això paro com una roca la cara i sé que no quedaré avergonyit”.
Aquesta anava pel meu Noi, dient-me que si el portés al meu ventre l’hauria protegit , però ara cauria a mans dels cavalls de guerra, el seu Pare ens el lliurava com un anyell per al sacrifici. Vaig recordar el vell Simeó allà al Temple parlant-me del glavi clavat a l’ànima. Començava a viure la pau nua.
