Aguantàvem l’editorial d’El Matí per si calia esmenar en algun punt l’editorial de la setmana passada sobre les primàries dels socialistes (aquí i allà), i ens guardàvem el recurs de parlar dels mundials de futbol i fer un editorial metafòric lloant Alemanya i el seu esforç i com ha quedat en ridícul el macarrisme futbolístic mundial. Ja saben, el futbol és, ni més ni menys, una gran metàfora de la vida. Ja estàvem a punt de fer-ho, constatat que de l’editorial de la setmana passada no cal tocar-ne ni una coma a la llum dels esdeveniments del cap de setmana, però la notícia de la renúncia d’Oriol Pujol al seu escó imposa deixar de banda metàfores futbolístiques i encarar l’actualitat.
No per esperable és menys dolorosa la notícia, doncs, més enllà de consideracions personals, constata que el procés té encara una bona colla d’esculls per sortejar, que és previsible que la guerra (àdhuc la bruta) que l’Estat planteja i plantejarà contra les legítimes aspiracions de plenitud nacional de Catalunya es vingui tornant més i més aspra. Oriol Pujol lliura l’acta de diputat i renuncia a una secretaria general que ja tenia delegada fa més d’un any perquè la tendència de la justícia a allargassar-se fins a la nàusea (cal recordar que arrenca l’any 2003), servint en els seus meandres a qualsevol cosa excepte a l’eficàcia, podria enterbolir les aigües donant arguments als contraris al procés d’emancipació. Com ell mateix diu, va plegant de tot per a no perjudicar en res. El gest, i el fet, l’honoren.
Volem però esmenar-lo: dimiteix, no plega. Els que el coneixen bé saben que és un corredor de fons i que pot dimitir, però no plegar de servir amb responsabilitat i generositat a la causa de la llibertat del seu país, com quan ahir al vespre feia pública la seva renúncia. Perquè caldrà tothom per aportar seny, coratge, serenitat i determinació en els mesos que s’apropen.
