Quan en un país es fan coses tan estranyes com reunir a una cinquantena d’admiradors d’un periodista català que es va passar mitja vida fora de casa, entre corresponsalies i exilis, i que fa gairebé quaranta anys que va morir, vol dir que aquest país no està tant proper al sagrament de la Unció com teòrics i apocalíptics de tot espectre afirmen periòdicament. Si un dissabte per fi calorós de maig una colla de xammarians es troben de primer al cementiri de l’Ametlla del Vallès, on tossuts com en Joan Barrera, emparentat amb el periodista vallesà, i en Quim Torra han aconseguit posar una placa digna a la sepultura d’Eugeni Xammar, per acabar l’acte a la Fonda Europa, vol dir per més trinxat que estigui el país no el tenim pas mort. Com ens recorda sovint en Quim, Don Amadeu Hurtado va escriure a l’exili que “Una pàtria mal ferida mai serà una pàtria perduda”.
I quina ha estat la meva sorpresa quan entaulats a la fonda de Granollers se m’ha assegut al costat la mateixa imatge de Don Amadeu. I no és que en aquest dia d’homenatges a la Catalunya impossible, el vell patriarca republicà, inspirador i etern secundari de la política i el periodisme de la seva època hagi decidit retornar a la Catalunya del segle XXI, sinó que la fortuna m’ha permès compartir taula i conversa amb el seu nét, Amadeu Cuito Hurtado, que potser més jovenívol i dandy n’és la vida estampa, cabellera blanca inclosa. No sé pas si amb un article, o amb mitja dotzena, podria donar raó de l’enorme plaer que m’ha produit escoltar les històries de Cuito: Les seves relacions amb Josep Pla, els records del seu amic Eugeni Xammar – qui sent agregat de premsa de l’ambaixada de la República a París el va condecorar quan encara era un infant –, la seva estada a Nova York i la coneixença amb Barbara Probst-Solomon, … o les seves recomanacions i preferències literàries, de Proust als escriptors del sud nordamericà.
Entre els viatges d’un costat a l’altre de l’Atlàntic, dels anys 40 a l’actualitat, els anar i venir en la història de la literatura i els noms propis desfilant davant la nostra taula de la fonda dels Parellada han fet passar el temps sense ni adornar-nos, mentre la meva admiració pel meu company de taula creixia a cada cafè que ens servien, mentre la meva cara de babau, d’absoluta satisfacció devia ser d’antologia, amb la benevolent vènia dels meus companys de taula, entre els que hi havia el mateix Torra i els amics Xavier Pla, Miquel Colomer i en Joan Capdevila en les darreres hores de precampanya pel Barça, que presumiblement devien fruir igualment de la sobretaula amb el nostre Don Amadeu.
Ja a casa repasso, encara fascinat, repasso una entrevista a Cuito que va publicar l’Avenç al setembre de 2007, on desgrana records i vivències com les que sense cap tipus d’ordre ni concert ha anat amollant a taula. Quina oportunitat, i quantes converses encara queden…!
