Rellegia abans d’ahir el que escriví Salvador Espriu, quan davant la temptació d’allunyar-se -ja cansat “de la meva covarda, vella,…salvatge terra-…nord enllà”- rectificà i digué: “…em quedaré aquí fins a la mort. Car sóc també molt covard i salvatge i estimo, a més amb un desesperat dolor, aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria”. A quants els pot passar el mateix, davant el que s’ha de suportar en aquests últims temps !
Som uns dissortats o som uns enganyats ja que no entenem l’encaix econòmic que vol fer el Govern central amb Catalunya ? S’aprofiten de nosaltres o se’ns en rifen ? Són sincers els plantejaments o bé molt calculats ? És possible que no reaccionem enfront al ben conegut “drenatge fiscal injust” ? No veiem com, després, està trontollant tot i que no quadren els números ? Quan un llegeix i medita sobre aquests “números” que ens presenten els governants i un pensa sobre les obligades retallades o el tímid i insegur pressupost acabat d’aprovar, hom veu també que no hi arribem, i llavors ningú no sap ja si som uns estúpids, uns covards, uns dissortats, uns enganyats, uns beneits complaents, uns il·lusos…No aclarim els dubtes que es van acumulant entorn nostre i que afecten a tanta bona gent. Els joves ja es decideixen a anar “nord enllà”, com diria Espriu, a buscar feina, segons hem sabut per la premsa. I potser són els millors els que se’n van fastiguejats de tanta mentida.
Mentrestant en altres llocs de l’Estat ens parlen de ser “co-responsables” amb ells -veïns nostres-, de ser “solidaris” amb els més necessitats d’ajut. Amb qui exactament ? Amb aquells que vanitosament -per ex. el PSOE d’Andalusia- diuen que no tenen problemes ni en política sanitària, ni en l’ensenyament, ni en altres serveis públics diversos. I d’on treuen els ingressos per poder viure tan tranquils ? No ho volen dir, tot i que ho saben bé: ho treuen de les nostres llars i treballs. Com poden ells donar gratuïtament els llibres de text, els ordinadors… als seus alumnes d’ESO ? Com poden viure desocupats i contents sense treball fix ? Sembla que ho aconsegueixen amb el Pla de Foment de l’Ocupació -el famós PER-; per què nosaltres no poden sanejar el nostre atur amb similars finances o solucions semblants ? En algunes comunitats autònomes cada espanyol rep 1.600 euros en despeses sanitàries; a Catalunya se’ns destinen només 1.200. Com podem, doncs, donar millor medicina o investigar més en aquest terreny ? A Extremadura els professors universitaris cobren el 30 per cent més que els seus col·legues catalans, gràcies als impostos recaptats aquí.
S’ha intentat, per activa i per passiva, que es publiquessin anualment o de manera periòdica les balances fiscals per avaluar el dèficit contret amb Catalunya. No hi ha hagut manera: governessin el PSOE o el PP. La callada per resposta. I un es pregunta: qui té un comportament insolidari ? Resulta que Catalunya aporta a l’Estat moltíssim més que del que després rep: nosaltres rebem molt menys en contrapartides que les altres comunitats. És just el que està passant ? Dins de l’Estat, a rendes iguals els catalans paguem 3.500 euros més que en altres territoris. A part dels 759 milions no pagats de la disposició addicional tercera de l’Estatut, A més a mes el percentatge de l’IRPF destinat a fins socials i recaptats a Catalunya en comptes de rebre els 59 milions que li corresponen només en rep 29. Tot això a part dels 1.450 milions que ens deuen del fons de competitivitat, surten ara nous i substanciosos milions que no ens arriben per tal de finançar la llei de la dependència, més partides sanitàries i educacionals, per tal de sostenir -amb l’estrany i caòtic traspàs que es féu- els trens de rodalies, per millorar les polítiques d’ocupació o l’administració de la justícia, per portar a terme moltes infraestructures necessàries, com són carreteres i un aeroport com calen, o el corredor de la Mediterrània….Durant anys no s’han fet els traspassos promesos o si s’han fet ha estat sense haver traspassat els diners que pertoquen, etc., etc. Per això es parla d’incompliment inconstitucional de lleis i de promeses fetes en ferm pels governs de Madrid.
No és tot això una presa de pèl ? No ens estranyi, doncs, que els catalans cada dia estiguin més allunyats, més enfadats i més inquiets pel que fa al propi país, i alhora creixin, com bolets, els defensors de l’autodeterminació per fixar més sobiranisme, més federalisme, o fins i tot l’ independentisme nacionalista. Ara es busca un bon pacte fiscal per ambdues parts. Però tot pot acabar com el rosari de l’aurora, abocant-nos a unes baralles sense sentit. Alguns plantegen clarament el tema; altres ho fan amb la boca petita i mirant de reüll..
Tot ens du cap a unes relacions ja prou emmenitzades.
