“L’hostaler melancòlic es va girar lentament i va entrar a la casa, d’on va sortir al cap de poc amb un tros de corda polsosa amb un llaç corredís, probablement per lligar un ase o un vedell.
– No tinc res més -va dir-. Jo mateix sóc al capdavall de la corda.
– Sembla una mica deprimit -va observar el doctor Garth-. Potser li aniria bé un tònic. Potser aquesta bossa de medicaments s’ha obert expressament per subministra-li’n un.
– L’àcid prússic és el tònic que em vindria més de gust -va replicar l’amo del Sol Naixent-.
– No el recomano mai -va aclarir el doctor alegrement-. És molt agradable al primer moment, sens dubte, però mai no tinc la certesa de poder garantir una recuperació completa després. Amb tot, vostè sembla ben bé a punt d’acabar els torrons: no s’ha animat ni quan m’he permès l’excentricitat de pagar el compte.
– Li estic molt agraït, senyor -va observar l’altre home en to aspre-, però em caldria cobrar un munt de factures més per evitar que aquest casalot vell i corcat se’n vagi a la ruïna.
…
Gairebé al mateix temps, a través de l’hostal els va arribar una mena de gemec provinent de la carretera que hi havia més enllà, i el doctor Garth es va posar dempeus d’un salt mirant fixament la porta.
…
Es tractava de la silueta negra d’un home penjat del rètol del Sol Naixent.
···
El cos sobre el qual el doctor s’inclinava era el de l’hostaler infortunat, i aparentment aquesta havia estat la manera amb què s’havia pres l’àcid prússic.
Després de maniobrar en silenci durant uns moments, el doctor va deixar anar un grunyit d’alleujament i va dir:
-No és pas mort. De fet, aviat ja es trobarà bé.
…
– Quin afer més enutjós -va dir el terratinent-. Evidentment, jo sóc jutge de pau i tot això, però no m’agradaria gens haver de molestar aquest pobre home cridant a la policia.
En oir aquella paraula, en Gabriel Gale es va girar en rodò i amb veu aspra va dir:
– És cert, m’he oblidat de la policia. Sens dubte, cal tancar-lo en una cel·la per demostrar-li que al capdavall val la pena viure la vida a pesar de tot, i que el món és un lloc lluminós i agradable.- Va esclafir una rialleta i va arronsar el front pesadament, i després d’un instant de reflexió, amb una certa sequedat va afegir:- Escoltin-me, els vull demanar un favor que potser els semblarà extravagant. Quan torni en si, vull que em deixeu interrogar aquest pobre home. Deixin-nos deu minuts sols i els prometo curar-lo de la dèria suïcida molt més bé que cap policia.
– Però per què vostè precisament? -va preguntar el doctor, amb una certa contrarietat ben natural.
– Perquè amb les coses pràctiques no tinc traça -va replicar en Gale-, i hem anat més enllà de les coses pràctiques.
Es va produir un altre silenci, i va tornar a parlar amb aquell mateix to d’estranya autoritat.
– El que vostès necessiten és un home poc pràctic. Això és el que sempre necessita la gent en casos extrems i en les pitjors circumstàncies. Què poden fer els homes pràctics en un cas així? Perdre el temps en coses pràctiques i perseguir el pobre home per baixar-lo d’un rètol rere un altre? Musar en coses pràctiques vigilant-lo dia i nit, per tal que no arreplegui un cap de corda o una navalla d’afaitar? Això ho consideren pràctic, vostès? Només poden prohibir-li morir. El poden convèncer que continuï vivint? Creguin-me, és aquest el punt on arribem. Un home ha de tenir el cap als núvols i la seva imaginació surant al país de les fades, abans de ser capaç de fer quelcom tan pràctic com això.
La resta dels presents va experimentar una sorpresa creixent davant d’aquesta actitud nova; interès que no va pas decréixer quan, efectivament o aparentment, va acomplir la tasca i va sortir de l’hostal al cap de vint minuts per anunciar alegrement que l’hostaler no tornaria a penjar-se mai més.”
(El poeta i els llunàtics, G. K. Chesterton)
