“L’altre dia estava meditant sobre la moralitat i Mr. H. Pitt, quan vaig ser, per dir-ho així, agafat i ficat a l’estrada d’un tribunal per formar part d’un Jurat i jutjar la gent. L‘atrapada va durar diverses setmanes, però no per això va deixar de semblar-me una mica sobtat i arbitrari. Em van posar en aquesta estrada per viure a Battersea i perquè el meu cognom comença amb una Ch. Al mirar al meu voltant, vaig veure que també havien estat requerits i estaven com jo al tribunal multituds i processons d’homes, tots els quals vivien a Battersea i tots els quals tenien cognoms que començaven amb Ch. Es veu que sempre apleguen els Jurats amb aquest captivador mètode alfabètic. Només cal un gest oficial perquè es privi a Battersea de tots els seus Ch i l’obliguin a espavilar-se com pugui amb la resta de l’abecedari.
…
Tots ens vam asseure amb jovial naturalitat en els nostres setials -perquè nosaltres, els Ch de Battersea, som gent agosarada a qui res es posa per davant-, i un subjecte que sembla un cirurgià militar en la seva segona infància ens col·loca un jurament, la fórmula del qual no sentim ni una paraula. Entenem, però, que anem a procedir a jutjar, d’acord amb veritat i consciència, la causa entre el nostre sobirà senyor el rei i l’acusat, cap dels quals ha fet, fins ara, la seva aparició.
En el moment en que m’estava preguntant si el rei i l’acusat potser estarien tractant d’arribar a un acord amigable en algun edifici públic immediat, va aparèixer el cap de l’acusat darrere de la barana; se l’acusa de robar bicicletes, i és el viu retrat d’un íntim amic meu. I anem amb l’assumpte del robatori de bicicletes. Jutgem, en veritat i en consciència, la causa entre el rei i l’acusat en l’afer de les bicicletes. I després d‘una breu, però raonable discussió, arribem a la conclusió que el rei no ha tingut absolutament res a veure en l’assumpte. Després passem al cas d’una dona que abandona els seus fills i l’aspecte és, enterament, com si algú o alguna cosa la tingués abandonada a ella. I jo estic entre els que suposen que, en efecte, és així. Durant tot el temps en què els ulls es fixaven en aquestes lleus aparences i en que la ment s’entretenia en aquestes lleus crítiques, sentia al cor una bàrbara compassió i una por bàrbara, que els homes mai han estat capaços d’expressar des del principi, però que estan en el fons de la meitat dels poemes del món i constitueixen la seva força.
Semblant disposició d’ànim no podria ser suggerida, ni tan sols inadequadament, si no és dient, amb llunyana aproximació, que la tragèdia és la més alta expressió de l’infinit valor de la vida humana. No m’havia trobat mai tan proper al dolor, ni mai tan lluny del pessimisme. En circumstàncies normals no hauria ni al·ludit a aquestes fosques emocions, perquè és massa difícil parlar sobre elles; però les esmento ara per una específica i particular raó que impulsa la proposició que vaig a declarar tot seguit. Parlo d’aquests sentiments perquè de la seva comprovació austera en sorgeix una altra, molt particular, de la veritat social o política. Vaig veure amb una mena de claredat singular i indescriptible el que és en realitat un Jurat i perquè mai hem de deixar que desaparegui.
El nostre temps, fins ara, ha estat decididament propens cap a l’especialització i el professionalisme. Tendim a tenir soldats entrenats perquè combaten millor; cantants entrenats perquè canten millor; ballarines entrenades perquè ballen millor i així successivament. El principi ha estat aplicat al dret i a la Política per innombrables escriptors moderns. Molts fabians han insistit que una gran part de la nostra tasca política s’havia de realitzar per perits especialistes. Molts homes de lleis han declarat que el Jurat compost de profans hauria de substituir-se enterament pel jutge expert.
Ara bé, si aquest món nostre fos realment el que s’anomena raonable, no se m’acut quina objecció pogués fer-se a això. Però el veritable resultat de tota experiència i el veritable fonament de tota religió és aquest: que les quatre o cinc coses, el coneixement de les qualsés més pràcticament essencial per a un home, pertanyen, totes elles, a la categoria que la gent anomena paradoxes. És a dir, que encara que tots nosaltres les veiem al llarg de la vida com meres veritats senzilles, no podem, no obstant això, dir-ho fàcilment així amb paraules, sense resultar culpables d’aparents contradiccions verbals. Una d’elles, per exemple, és la irrecusable vacuïtatsegons la qual l’home que aconsegueix una vida més plaent és aquell que menys s’esforça enatènyer-la. Una altra és la paradoxa del valor; el fet que el camí per esquivar la mort és no sentir excessiva aversió vers ella. Qualsevol que es despreocupi prou deconservar la seva pell per enfilar-se a un penya-segat impossible, amb l’intent d’escapar de la marea, aquest és el que, precisament gràcies a aquesta despreocupació, salva la pell. Aquell que hauria de perdre la seva vida és el mateix que la salva: proposició del tot pràctica i prosaica.
Ara bé, una d’aquestes quatre o cinc paradoxes que s’haurien d’ensenyar a tot nen que balboteja als genolls de la seva mare és la següent: Que com més mira l’home a una cosa, menys la veu, i que com més aprèn l’home una cosa menys la sap. L’argument fabià de l’expert especialista, i que l’home exercitat hauria de ser aquell a qui es confiés l’assumpte, seria incontestable completament si fos cert, en realitat, que un home que estudia una cosa i la pràctica diàriament arribés a percebre més i més del seu significat. Però no és així. El que fa és veure menys i menys del seu significat. De la mateixa manera, ai!, nosaltres –si no és que ens sentim esperonats sense parar cap a la gratitud i la humilitat-, veiem menys, cada dia menys, el que signifiquen el firmament o els còdols.
Doncs bé, és comesa paorosa assenyalar un home a la venjança dels homes. Però és cosa a la qual un home pot anar-se acostumant, com li passa amb altres coses terribles; pot acostumar-se, àdhuc, al sol. I el més esfereïdor pel que fa a tots els homes de lleis, fins i tot els millors; el més terrible respecte a tots els jutges, magistrats, lletrats i policies, no és que siguin perversos -alguns d’ells són bons-, ni que siguin estúpids -alguns d’ells són molt intel·ligents-, és, senzillament, que s’han habituat a la seva tasca.
En rigor de veritat no veuen al presoner a la barana; no veuen sinó a l’home de sempre al lloc de sempre. No veuen la paorosa estrada del tribunal; només veuen el lloc consuetudinari de la seva funció diària. En conseqüència, l’instint de la civilització cristiana ha establert amb profunda saviesa que cada vegada s’hagi d’instal·lar en els seus judicis sang nova i noves idees del carrer. Entraran al recinte homes capaços de veure el tribunal i el públic i els rostres aspres del policia i dels delinqüents professionals; i les cares consumides dels nois esgarriats, i la faç composta, artificiosa, dels advocats defensors; entraran, dic, homes capaços de veure tot això com es veu un nou quadre o una comèdia per primera vegada.
La nostra civilització ha decidit, i ha decidit molt justament, que determinar la culpabilitat o la innocència dels homes és cosa massa important per confiar-la a perits especialistes. Demana claredat sobre aquest assumpte temible, busca homes que no sàpiguen més Dret que el que jo pugui saber, però que puguin sentir les coses que jo he sentit en els bancs dels Jurats. Quan vol catalogar una biblioteca o descobrir el sistema solar o qualsevol altra menudesa per l’estil, utilitza els seus especialistes. Però quan vol que es faci alguna cosa realment seriosa reuneix dotze homes reclutats entre els més senzills i corrents que es troben arreu. Això mateix és el que va fer, si no recordo malament, el Fundador del cristianisme.
(‘Els dotze homes’, Enormes minúcies)
