“Mentrestant, Lady Diana, sortint de les quadres, emprengué el camí per reunir-se amb el seu hoste, que l’havia precedit.
…
En aquell crepuscle, que cobria amb vius colors el jardí, ja hi havia quelcom esgarrifós, però a la part alta de l’abrupte sender es veia una gran taca sobre la qual es destacava la figura que havia vingut a cercar. La va reconèixer pels vestits foscos, que sota la llum de la tarda semblaven d’or; però en aquell moment va veure en la seva forma alguna cosa extraordinària que no tenia res a veure amb el color. Semblava que agitava els braços com branques mogudes pel vent, i Diana va tenir la sensació que els seus braços eren desmesuradament llargs. Per un instant va sentir la desagradable impressió que aquell cos es deformava; i la fantasia, encara més irreal, que no tenia cap. Llavors el malson es va convertir en una cosa ordinàriament absurda, perquè l’home va descriure una mena de salt mortal i, rient, va caure amb els peus a terra. Havia estat fent el pi, recolzant-se sobre el cap, o, millor dit, sobre les mans.
– Perdoni -va dir-, ho faig sovint. És molt útil per a un paisatgista veure el paisatge cap per avall. Veu les coses tal com són; sí, i això és tan veritat en filosofia com en art.
Va quedar un moment pensatiu; després es va explicar entusiasmat:
– Està molt bé tot això de parlar d’anar fet i dret, però quan els àngels pengen cap per avall sabem que vénen de dalt. Només les criatures que vénen de baix tenen el nas enlaire.
Malgrat el seu aspecte hilarant, la noia se li acostà amb un temor que no va disminuir en sentir que baixava la veu i li preguntava:
– Puc confiar-li un secret ?
En aquell precís instant va esclatar el primer tro, després del qual la veu va adoptar un to gairebé de murmuri.
– El món està cap per avall. Tots caminem cap per avall. Tots som unes mosques encastades al sostre, i si no caiem és per un veritable miracle.
El crepuscle va quedar encegat per la llum blanca d’un llampec, i la noia es va sentir impressionada en veure l’expressió seriosa del pintor. Amb un deix d’irritació va dir :
– Vostè diu coses de bojos…
Tot i que la pluja anava augmentant el corrent del riu, ni una sola gota d’aigua havia caigut, encara, sobre el pendent del jardí. Però, tot i així, Diana dubtava que, d’haver plogut, aquell home se n‘hagués adonat. Fins i tot en els seus moments més normals només semblava capaç de seguir la seva pròpia il·lació d’idees, i no parava de parlar, com si parlés amb si mateix, sobre la racionalitat de caminar cap per avall.
– Vam estar parlant de Sant Pere -va dir-; recordarà vostè que va ser crucificat cap per avall. Sovint he pensat que la seva humilitat va quedar recompensada en tenir, a l‘hora de la mort, la bella visió de la seva existència corpòria. Va veure, també, el paisatge com realment és: les estrelles com flors, els núvols com turons, i tots els homes penjant de la gràcia de Déu.”
(El poeta i els llunàtics)
