“El musulmà tenia un pensament, un pensament vitalíssim: la grandesa de Déu que anivella a tots els homes. Però el musulmà no tenia un pensament que fregués amb un altre, perquè en realitat no en tenia cap més. És la fricció de dues coses espirituals, de la tradició i la invenció, de la substància i el símbol, el que pren foc a l’esperit. Els Credos condemnats per la seva complexitat tenen alguna cosa semblant al secret del sexe; són capaços de crear idees”.
(La Nova Jerusalem)
