“No havia transcorregut gaire més de mitja hora des que va telefonar per dir que el sacerdot estava ajudant el poeta a escapar-se amb la dama quan va tornar a telefonar per dir que el sacerdot havia impedit al poeta fer precisament allò. Però, en aquest curt interval de temps, va néixer, va créixer i es va escampar a tots els vents l’escàndol del pare Brown. La veritat està encara a mitja hora darrere de la calúmnia, i ningú pot estar segur de saber quan i on l’atraparà. La loquacitat dels diaris i l’ansietat dels enemics va propagar la primera història, fins i tot abans d’imprimir-se la versió. Fou instantàniament corregida i desmentida pel mateix Rock al segon missatge, establint com va acabar realment la història; però no crec de cap manera que la primera història hagués mort. Positivament un increïble nombre de gent semblava haver llegit la primera edició del diari i no la segona. Una i altra vegada a cada cantonada del món, com una flama sorgint de les ennegrides cendres, apareixia la vella història de l’escàndol del pare Brown. “Un sacerdot arruïna la llar de Potter”. Incansables apologistes del bàndol del sacerdot vetllaven per ell, ordenant pacientment contradiccions, manifestos i cartes de protesta. Algunes vegades les cartes es publicaven als diaris i altres no. Però ningú va saber quantes persones van llegir o escoltar la primera versió de la història sense assabentar-se de la segona, que la desmentia. Hauria estat possible trobar una gran massa de gent càndida que va pensar que l’escàndol mexicà era el reportatge corrent d’un incident històric com el Gran Complot de la Pólvora. Llavors, algú il·lustraria a aquesta gent senzilla només per descobrir que la història començava de nou entre aquelles poques persones ben educades, que semblava que havien de ser les últimes a deixar-se enganyar per tot això.
I així els dos pares Brown van continuar per sempre, donant-se caça un a l’altre al voltant del món; el primer, un vergonyós criminal que fugia de la justícia; el segon, un màrtir abatut per la calúmnia amb un halo de rehabilitació. Però cap d’ells s’assembla a l’autèntic pare Brown, que no està gens abatut, que va carranquejant amb el seu sòlid paraigua a través de la vida, delectant la majoria de la gent amb ella, acceptant el món com a company, però mai com un jutge”.
(L’escàndol del pare Brown)
