HOMILIA 2010-01-17 Diumenge II durant l’any

El conegut relat de l’evangeli d’avui, és un fet que tindria lloc poc després de la crida dels primers apòstols, i un dels detalls que se’ns dóna en la narració és que Maria fou convidada pels nuvis. Probablement Jesús hi aniria perquè hi anava la seva mare, i els deixebles hi anirien perquè hi anava Jesús. El primer que se’ns acudeix després d’escoltar el relat, és que aquells nuvis van tenir molta sort d’invitar Maria, perquè si no hagués estat per ella, sembla que Jesús no s’hagués decidit a fer un signe com el que va fer.

En aquest signe o miracle de Jesús, hi han dues manifestacions que es pot dir que van sempre unides en la vida cristiana: el poder de Jesús, el poder de Déu, i l’eficàcia intercessora de la seva Mare. L’hora de la revelació de Jesús encara no havia arribat, però Maria te entranyes de mare i en veure aquells pobres nuvis a punt de quedar en ridícul per la manca de vi, dirigeix a Jesús un prec molt breu: simplement li exposa la necessitat dels nuvis.

L’Evangeli no ens diu si Jesús se n’adonà que s’havia acabat el vi, el més probable és que no i que fos només Maria, que deuria estar ajudant les dones de la casa, la que es va donar compte del problema. I no es pot dir que Maria ho tingués fàcil per solucionar el problema, ja que la resposta de Jesús al delicat suggeriment de la seva mare va ser molt seca: “¿Per què m’ho dius a mi? Encara no ha arribat la meva hora”.

Aquesta resposta de Jesús a la seva mare és desconcertant, per no dir quasi escandalosa. Jesús no es limita simplement a dir: “i a nosaltres què ens importa”. Sinó que el to de la seva resposta més aviat vol dir “amb quin dret em demanes tu això a mi” ¿Com pot ser que un fill com Jesús digui això a la seva mare? Podem trobar una explicació si considerem la vida de Jesús dividida en tres períodes. El primer correspon al que anomenem de vida oculta, durant el qual Jesús fa vida de família al costat dels seus pares. El segon compren la seva vida pública durant el qual Jesús actua determinat únicament per la voluntat del Pare Déu i no admet ingerències de ningú, ni tan sols de la seva mare. Aquest període de vida pública comença, precisament, aquí a Canà i Maria hi te un important protagonisme. Després, Maria, desapareix de la seva vida i no tornarà a aparèixer fins al tercer període, que comença amb la passió, en el que Maria tindrà el seu gran paper al peu de la Creu.

Tornant al fet de l’evangeli d’avui, una altre persona, davant d’aquesta resposta, hagués renunciat al seu propòsit, però Maria que era la seva mare i la que millor el coneixia, no va desistir. Però en lloc d’insistir i fer-se pesada, el que va fer és comprometre’l afectuosament. Va ser una manera d’actuar típica de l’enginy femení, per obtenir alguna cosa…! El que fa Maria és dirigir-se als que servien i els diu en veu alta: “Feu el que Ell us digui”. D’aquesta manera Jesús va cedir al desig de la seva Mare, i podem suposar que va fer-ho amb molt de gust.

La meditació d’aquest passatge evangèlic ens hauria de portar a la conclusió de que sempre podem acudir amb confiança a Maria, Mare de Jesús i Mare nostra, amb la seguretat de que ella, com a bona mare, estarà sempre sol·lícita per tots els detalls i necessitats de la nostra vida. Ella intercedirà davant Jesús, encara que no sembli el moment més favorable. Ella aconseguirà que el seu Fill repeteixi en els nostres dies el signe de Canà. Si l’aigua insípida i vulgar significa la nostra vida rutinària, el vi nou, generós, és el símbol de l’Esperit. En aquest fet tenim, doncs, una anticipació del paper de Maria en la història de la salvació.

Avui comença la setmana de pregària per la unitat dels cristians. A la segona lectura, en la 1ª Carta als Corintis, Pau ve a dir que el mateix Esperit que és agent de diversitat, enriquint-nos amb dons diversos, és també esperit d’unitat. “Les manifestacions de l’Esperit distribuïdes a cada u – llegíem – són en bé de tots”. Per tant, si són en be de tots no són per a desunir, sinó per a unir. És a dir, el que convé és la unitat en la diversitat. Unitat en la diversitat que formen home i dona en la parella. Unitat en la diversitat que formen pares i fills dins la família. Unitat en la diversitat en la societat civil a nivell de comunitat local, nacional, estatal, mundial. Unitat en la diversitat de pobles, races i llengües.

Unitat en la diversitat, també, entre els qui formem l’Església: laics, preveres, religiosos, cristians i cristianes de vida consagrada… Així com la veritable riquesa humana no està en una empobridora uniformitat, la veritable riquesa de l’Església està en la convenient diversitat, salvant sempre la seva identitat, és a dir, salvant els trets essencials de la nostra Església, aquells que són voluntat clara del seu fundador Jesucrist. Unitat mai vol dir uniformitat.

A Maria, la Mare de Déu, la mateixa que en el Cenacle de Jerusalem, formant part de la primitiva Església juntament amb els primers deixebles de Jesús, pregà per la vinguda de l’Esperit Sant, podem demanar-li que intercedeixi al Fill perquè el Pare faci davallar l’Esperit abundosament sobre totes les esglésies cristianes i que tots els cristians puguem assolir la perfecta unitat, i així els cristians puguem tenir el que demanà Jesús: un sol ramat i un sol Pastor.

I que l’Esperit Sant faci, per intercessió de Maria, que cada u de nosaltres siguem sempre, en la nostra vida familiar, professional o pública, agents d’unitat i que mai siguem elements de desunió. Que així sigui.