Vinc d’una família barcelonista de tota la vida, de Lateral i entrepà. Sentimental i emotiva. Que viu anar al futbol com una festa i ha viscut tots els avatars de la nostra historia. Gent que ha anat a l’Estadi en totes èpoques, al costat de la colla de sempre, i que és conscient que forma part d’un sentiment i un equip tan fa 50 anys com ara. L’any 1978 el meu avi va voler votar a Víctor Sagi, rei de la publicitat i qui segons tots els pronòstics era el candidat amb millors opcions davant d’Ariño i Núñez. Els rumors van dir que el constructor havia amenaçat amb dossiers sobre faldilles i mals negocis … fos com fos, va guanyar les eleccions i va marcar vint anys i escaig de vida barcelonista amb un estil entre tribuna i anestèsia. A casa, sempre vam ser fidels al Barça però mai vam considerar-nos còmplices del president. Va guanyar títols però va tallar amb la tradició històrica del club introduint als despatxos l’al·lèrgia als pols del país, l’allunyament a qualsevol consideració del Barça com més que un club. Després d’uns anys funestos, a les eleccions del 2003, les nostres preferències eren per a Bassat – oponent a Gaspart tres anys abans – però en campanya vam descobrir la candidatura que encapçalava Joan Laporta, amb un grup de joves que van fer-se famosos per l’ús del powerpoint i el “cercle virtuós”. Oposats al passat i plens d’idees pel club, parlaven clar i tenien molta empenta. Aquells van ser els nostres candidats. I per primera vegada va guanyar el nostre candidat.
No cal dir que els èxits esportius han estat els millors de la història, així com la projecció catalanista del club, la reubicació del club com a estendard de país i la recuperació de l’orgull de pertànyer al Futbol Club Barcelona. No ens vam equivocar. A pesar de sortides de to i episodis en que molts no es van reconèixer, períodes que potser no haguessin calgut i coquetejos amb països que no voldríem ni recordar. I no cal dir que el passat ha quedat tan enrere que avui, a les eleccions presidencials al Barça, no hi ha cap candidat que no tingui a veure amb la candidatura laportista del 2003.
Em toca votar i tinc clar que votaré a Agustí Benedito. És el candidat que més em recorda als barcelonistes que he conegut tota la meva vida. És el que més s’assembla a aquest barcelonisme sentimental i apassionat, d’anar a l’Estadi comentant l’alineació i sortint-ne encara embadalit amb el partit. Tan barcelonista, i amb les coses tan clares, com qualsevol dels socis que s’asseuen al meu costat a la primera graderia de Lateral, com els successius companys amb els que he parlat de jugadors i equips, com el barcelonisme familiar. El que més em recorda aquest esperit inconformista i ple d’il·lusió que ens va seduir fa set anys. He anat seguint la seva campanya: els hi ha costat però hi són i quan ha pogut començar a explicar-se, molts s’han adonat que en aquesta campanya no hi ha dos candidats. S’han adonat que Benedito no és només un vot útil, sinó un vot d’il·lusió, confiança i reflex de milers i milers de socis, d’afeccionats, que no poden sentir-se propers a les baralles de club de tennis, a les sofisticacions dels acostumats a Tribuna i que no se senten còmodes parlant allunyats dels assessors. En una campanya que no es pot parlar de futbol – l’èxit fa intocable aquest apartat – només es pot parlar de caràcters i tarannàs. I m’agrada el d’en Benedito i la seva gent. Clar, fresc, amb ganes. Diumenge votaré Agustí Benedito.
