Amigues i amics matinaires, tot un plaer poder estar amb vosaltres a partir d’ara, aquí teniu en Pep, català per sobre de tot i de Vila-seca al Tarragonès per ser més exactes, amb un fort sentiment de país i d’estima al meu poble i a la nostra terra.
Tornats ja d’aquest pont amb festa hispànica inclosa (un dia de festa, del poc que ens donen, ben aprofitat a casa per fer dissabte en dilluns) i amb la “gran sorpresa” de veure que en ZP no s’ha emportat el Nobel d’Economia (potser l’any vinent…), reflexionava jo avui amb allò què sempre s’ha dit que segones parts mai han estat bones (amb alguna que d’altra excepció, almenys per mi, com “El Padrino 2”) i aquí a casa nostra amb aquest “tristpartit” actual ha quedat ben evidenciada aquesta màxima.
Si la primera edició semblava qualsevol pel·lícula dels germans Marx, aquesta segona part, que podríem rebatejar claríssimament com “El Imperio contraataca”, ens ha portat a una situació ben fràgil i delicada per Catalunya, el català, els nostres costums, les nostres tradicions…
Catalunya ha perdut força, ha perdut lideratge, ha perdut part d’aquella essència que ens feia diferents als altres i que era mostra d’admiració a l’estranger. I perquè? Doncs perquè hem permès entre tots que la nostra terra caigui en la mediocritat més absoluta, amb una manca de lideratge evident on s’ha perdut la brúixola, s’ha perdut el Nord, però és que tampoc tenen clar ni on es troba l’Est, ni l’Oest, ni el Sud…
Ja se sap que els mediocres tendeixen a esborrar del mapa als que destaquen amb l’objectiu de fer menys patents les seves deficiències, estem des de fa uns anys en l’Imperi del Doctor No.
No a un bon finançament per Catalunya, No al català, No de no fer res per Catalunya, No en mesures contra la crisi… Ja ho deia una de les seves frases electorals: Fets no, paraules.( O m’he equivocat al posar la coma?)
L’escàndol de Fèlix Millet, Creu de Sant Jordi, i companyia al Palau de la Música, perquè ja posats no proposem com a futures Creus a El Lute, el Curro Jiménez i fins i tot, el Carrasclet! (amb el Robin Hood tinc els meus dubtes perquè sembla ser que li donava els diners als pobres i potser no en seria mereixedor).
Després seguim llegint la premsa i veiem fa unes setmanes que els pilons de protecció de la Sagrada Família es desvien uns vint centímetres, però ni el Tribunal Suprem ni l’Audiència Nacional fan aturar les obres i això que tothom ha avisat per activa i per passiva. Així que ni el finançament que ens pertoca, ni segurament l’Estatut que vam decidir tots els catalans (ara ja sembla ser que ni a l’octubre ho sabrem…) i si seguim així ni la Sagrada Família d’en Gaudí ens quedarà. Per quan haurà pensat el “Ministerio de Fomento” de fer un megatúnel espectacular per sota les muntanyes de Montserrat?
Crec que el millor que puc fer per sortir de dubtes és encarregar un informe, això si, d’un sol foli, a una sola cara i a doble espai i que em resolgui tots aquests dubtes perquè sembla ser que en aquest gran circ, a l’estil Roma, aquests són els gran problemes de la societat i no la crisi econòmica actual, l’atur i tantes altres qüestions d’importància real. Ja posats també demanaré que investiguin perquè la Pantera Rosa no parlava mai i perquè era un menor el que conduïa aquell cotxe al que ella mai arribava a temps de pujar.
Ara cal que sacsegem ben fort aquesta nació nostra, que la despertem, que recuperem l’orgull de sentir-nos catalans i que no permetem que ningú més remeni la nostra terra que ja ens estan deixant ben marejats. Visca Catalunya i a treballar fort!
