La doctrina o magisteri pontificis sobre la identitat dels pobles, com un tret originari i natural, s’ha de salvaguardar; la doctrina és clara. Fou sobretot Joan Pau II -com hem vist la passada setmana- qui va posar aquest accent particular per tal que els pobles -sota la figura de nació, estat, pàtria, etc.- fossin el que són realment, sense imposicions alienes, i poguessin mantenir-se sent el que els pertoca per dret natural. De la mateixa manera que la persona humana manté la seva plenitud quan se li reconeix aquesta dignitat que li ve donada des de sempre, així també els pobles.
L’ésser humà con és una cosa, és un algú, que comença a viure en una família concreta, en una comunitat pública determinada que en diem nació o pàtria,…les quals li aporten també una manera de parlar -la llengua materna- uns trets culturals, uns costums, una visió específica del món que l’envolta, etc. Joan Pau II -ho hem llegit mil vegades- deia que el camp dels drets humans individuals s’estén als drets dels pobles i de les nacions i que, per tant, tot allò que s’ha de reconèixer a les persones també s’ha de reconèixer als pobles en què unes determinades persones hi neixen i hi viuen, i als quals hi pertanyen com a ciutadans. “Tot el que és cert per a l’home, també ho és per als pobles”, afirmava el susdit Papa. S’ha afirmat, doncs, que els drets de les societats naturals esmentades -nació, pàtria, poble, etc.- no són altra cosa que els mateixos drets humans individuals, cultivats i defensats a nivell comunitari.
Així, doncs, també la cultura, l’idioma, la manera de ser i veure les realitats socials, històriques i geogràfiques -a través de l’art, la música, la literatura, les tradicions populars, els costums i tants altres valors diversos, etc.- han de ser defensats i conreats d’acord amb aquest dret natural de ser -un dret originari i sobirà- que cap altra instància, ni que fos molt “alta o poderosa” pot destruir per raons econòmiques o polítiques.
Joan Pau II, en el discurs a la Unesco, digué: “Si en el nom del futur de la cultura, s’ha de proclamar que l’home té dret a ser més i si per la mateixa raó, s’ha d’exigir una sana primacia de la família en el conjunt de l’acció educativa de l’home per a una veritable humanitat, cal també situar en la mateixa línia el dret de la nació; cal col·locar-lo alhora en la base de la cultura i de l’educació”…”La nació és en efecte la gran comunitat dels homes que resten units per lligams diversos, però sobretot, i precisament, per la cultura. La nació existeix per la cultura i per a la cultura i així ella és la gran educadora dels homes a fi que ‘puguin ser més’ en la comunitat”…”És també en aquesta comunitat, en funció de la qual tota família educa, que la família inicia la seva tasca d’educació, començant pel que és més senzill: la llengua. I així possibilita que l’home, infant encara, aprengui a parlar per tal d’esdevenir membre de la comunitat que és la seva família i la seva nació”…”El que dic aquí -respecte al dret de la nació, al fonament de la seva cultura i del seu esdevenidor- no és doncs el ressò de cap nacionalisme, sinó que és tracta d’un element estable de l’experiència humana i de les perspectives humanistes del desenvolupament de l’home. Hi ha una sobirania fonamental de la societat que es manifesta en la cultura de la nació”…”Amb tots els mitjans a disposició vostra, vetlleu per aquesta sobirania fonamental que posseeix cada nació en virtut de la seva pròpia cultura. Protegiu-la com la nineta dels ulls per al futur de la gran família humana. Protegiu-la! No permeteu que aquesta sobirania fonamental esdevingui una presa de qualsevol interès polític i econòmic. No permeteu que esdevingui víctima dels totalitarismes, imperialismes o hegemonies per a les quals l’home no compta si no com a objecte de dominació i no com a subjecte de la seva pròpia existència humana”.
Més clar?…l’agua neta, pura i transparent. Val la pena que molts Estats, Imperis, Dictadures, Partits polítics, governants…escoltin aquest magisteri pontifici.
