La terrible engruna de pa a la taula pronostica la letal abúlia d’un nou vespre de cel entrebancat pel bloc d’enfront. Miro, avall, al banc de davant de casa. Miro l’ancià de la carrutxa xuclant un cigarret amb l’ànsia dels nadons quan s’amorren a un mugró sucós i erecte, el mateix ancià senil, sedat i encarcarat que vaig ajudar a fugir del geriàtric del meu barri fa dos anys. Records. L’obscura violència amb què el gemec de les gavines fimbra els vidres bruts de la finestra, a mig esbatanar-se, recorda a Wiegenlied de Brahms. Exhalo. Tot és bonic. Bonic i fred. I costumista, nostàlgic i ofensiu com un mal poema.
La sola idea de tornar a ser aquí conjura un espinós calfred que m’extirpa la columna del còccix al clatell. Vèrtebra rere vèrtebra. Crac, crac, crac. El so de clavar les dents al muscle cadavèric d’un pollastre i bescanviar l’oliosa tendror del greix per les estelles ablanides d’un os d’ala. Però sóc aquí mesos després. Torno a ser al formigó i l’amiant, al gènesi d’asfalt, neó i rebombori d’on he sortit. Torno a descobrir-me autòcton i estranger. Extraviat. Aliè. Apàtrida.
Ha passat més de mig any des que visc al poble de la infància. Abans, però, hi he niat sempre que ha estat possible. Cada cap de setmana. Cada festivitat. Cada lapse quadrimestral durant la universitat. M’he tallantat el cos i l’esperit amb el seu vent, amb la seva humitat, amb la seva pedra. Però sempre en seré forà. Al cap i a la fi, sóc un pixapins. Provincial, sí. Però un pixapins en superfície. Sóc un pixapins mentre defeco. Sóc un pixapins mentre camino, mentre ric, mentre ploro, mentre respiro. Pixapins mentre assaboreixo, irònicament, l’òpera molt trista que la ciutat ha esdevingut. I duc l’estigma a sobre.
El terme pixapins és un malnom barceloní que fa al·lusió als turistes temporals de la ruralia. En si, però, popularment engloba una classe i tarannà socials de caire benestant, superb i ufà. Un personatge més avesat a la maximitzada servitud d’una cambrera que amb prou feines pot pagar els estudis que al maquiavel·lisme, l’orgull i la falsa cortesia d’un suposat “mort-de-gana” pobletà. Aquesta criatura urbana és honestament abominable. I heus aquí la imprecisa horta d’on es cull per gravar-lo a foc el meu primerenc etiquetatge. Pixapins.
I sí. Vinc de ciutat. D’una ciutat del Vallès menuda, precària, obrera. Una ciutat-dormitori on la màxima aspiració dels nanos és cavalcar un cotxàs de llantes d’or sobre el terra pàl·lid i esquerdat del barri, sobre unes rodes que inconscientment i silenciosa trepitgen les esquenes migpartides pel treball de cada mare. Una ciutat-aranya que ennuega. Un grapat d’edificis grisos, mutilats, que embelleixen una mica més en caure el sol, quan la llum en daura els tendals estesos a través d’una pluja fina i fètida.
La meva ciutat. Aquí no hi ha descans, ni pau. Ni la viva llibertat d’abandonar un polsim de frenesí als vorals atipats de brossa que ressegueixen el camí a la fàbrica. Ni el temps per entreveure el cel sobre l’espatlla d’un terrat perquè sempre és massa tard. I mentrestant, al poble, visc, frueixo, creixo. Però no renego de la fera impietosa i trista on la por se’m modelava en desencaixar-me del fortíssim engranatge que conduïa el meu futur a la derrota, al pòsit lamentable del fracàs. M’obstino en falcar aquest cos al poble sense oblidar la forma primigènia de l’albir. Sí. Soc un pixapins. I mai tornaré a penedir-me’n.
