Una estranya pau impregna cada un dels racons del bosc. No se senten cantar els ocells. No se senten les intenses discussions dels rosegadors. No es veu cap ànec llegint l’Osservatore di Animali. Tot està en silenci, tot està estranyament buit. Al mig d’un extens prat verd en Bambi i la seva afectuosa mare, una família de cérvols, mengen unes herbetes que els serviran d’esmorzar. La mare està molt contenta i orgullosa del seu petit cervatell: ha aprovat el seu primer examen de matemàtiques animals —i tot feia pensar que el suspendria. Per celebrar la bona notícia, mare i fill aniran al parc d’atraccions Cervidae Park, prop del llac de les llúdrigues. Avui és un dia de festa grossa.
La calma, però, és extremadament enganyosa. No se sent la fressa de cap altre animal. Tota la fauna està amagada dels perills imminents. Tots han volgut fugir d’una mort segura. Amagat rere uns matolls, un cruel caçador ha clavat la mirada sobre la mare d’en Bambi. Carrega l’escopeta, tanca un ull i deixa anar un lleu somriure. Porta una dent d’or i barba de tres dies. Acaricia el gallet i espera el moment oportú per obrir foc. Ambiciona dissecar el cap de la mare per decorar el seu pavelló de caça. Amb aquest trofeu ja tindrà vint-i-cinc caps penjats. Vint-i-cinc rostres en aquella freda paret del gran saló on es reuneix amb els seus companys d’activitat cinegètica.
Uns metres més al nord, una llopada està salivant ansiosament. Saben que avui menjaran tota la carn que vulguin —si el caçador s’hi oposa, també se’l cruspiran. El mascle alfa, el gran llop pare, manté els músculs en tensió. Els seus ulls injectats de sang no aparten la mirada dels dos indefensos mamífers herbívors.
It’s raining men
La mare de cop i volta veu el perill. Observa com un grup de llops avança cap a ells, cada cop més ràpid, cada cop més veloçment. Estan afamats. També veu el caçador. S’acaba d’alçar i ja no s’amaga darrere els matolls. Ja està decidit a disparar i matar el seu desitjat trofeu.
—Bambi, ràpid, al bosc! —La mare avisa el fill i corren per amagar-se.
Poca cosa poden fer ja per salvar-se. Fugir és impossible. Per un costat més de quinze llops corren ensenyant les dents. Per l’altre costat el caçador està valorant si matar primer el fill o la mare. Sic transit gloria mundi. Aquest que havia de ser un dia de diversió, felicitat i xerinola, serà una cruel jornada de sang, mort, destrucció i animals devorant-se els uns als altres.
Un fet inesperat trenca el tràgic i natural desenvolupament dels fets. L’Air Force One sobrevola el prat i obre les comportes. D’allà salta el president Donald John Trump vestit amb una armilla militar sense mànigues. El màxim mandatari nord-americà tenia previst visitar el seu homòleg canadenc, però no ha pogut restar indiferent al que ha vist per la finestreta. Adora els cérvols. Trump porta un ganivet agafat amb les dents i amb la mà dreta subjecta l’anella del paracaigudes. Si tot va bé, no caldrà estirar de l’anella. Posarà en pràctica una complicada tècnica del servei secret: aterrarà sa i estalvi sobre el caçador abans que aquest dispari. Amb un cop ràpid de cames el deixarà inconscient i guanyarà temps per poder allunyar els llops.
L’acte és instantani. El president aparta l’home amb una cama i comença a córrer cap als cérvols. Els adreça un crit per avisar-los que es protegeixin darrere seu. La mare no s’ho pot creure: de debò la sort els ha fet aquest regal?
Els llops topen amb un home plantat al mig del camí. Un home armat amb tot d’aparells extremadament mortífers: pistoles, granades, metralladores, matxets, punyals etc. Porta una cinta al front decorada amb ratlles i estrelles.
—Veniu a per mi si teniu pebrots!
Els llops dubten, però segueixen corrent. Atacaran primer el senyor Trump i després els dos cérvols. Més menjar per repartir, pensen els llops més menuts. “Mai he provat carn humana”, pensa un dels joves carnívors. El polític americà no vol utilitzar armes de foc contra els llops: els professa també un gran respecte. Els admira. Opta per agafar un petit tirador de fusta i llançar amb ell una pedra al mascle alfa. Fiiiiiiiuuuu, pam! El capità dels llops ha rebut un bon cop. S’atura i es comença a llepar la ferida. Una llàgrima li rellisca per morro. Ha entès el missatge. Toca retirar-se. Hauran de buscar menjar un altre dia, en Bambi i la mare no seran el seu sopar d’avui. Trump saluda la mare i el fill. La cérvola llepa la mà del comandant en cap de les tropes dels Estats Units mentre el petit cervatell fa saltirons d’alegria.
Una lectura diferent
Passen les hores i els diaris d’arreu del món es fan ressò de la notícia. L’endemà al matí els quioscos presenten els titulars. Molts rotatius accepten la realitat i afirmen que Trump ha salvat la mare de Bambi (i el mateix Bambi). Accepten que ho ha fet. Però durant hores les redaccions dels mitjans han pensat i repensat com vendre els fets perquè la gent segueixi tenint present la clara divisió entre bons i dolents. Resultat: títol de la notícia: “Donald Trump salva la mare de Bambi”. Subtítol: “I posa en perill l’alimentació dels llops i dels humans”.
Hom deu pensar que el conte que acabo d’escriure és una mica exagerat. Ara bé, fa uns dies, quan el dirigent dels EUA va anunciar la retirada de les seves tropes del territori sirià, els titulars explicaven que amb aquesta decisió Trump complicava el mapa de la regió. I això que el mapa polític quedarà com abans de la guerra: amb al-Àssad al poder. Res ha canviat tret dels milers i milers de morts pel mig. Així de clar. De cop i volta, rotatius moderadament liberals defensen l’imperialisme i l’intervencionisme militar a l’estranger. Un fet positiu com el de desfer una ocupació militar que sols ha fet créixer el terrorisme islàmic esdevé un fet criticable per a molts mitjans.
Potser si Clinton (el vertader creador del mur amb Mèxic) o Obama (el de les mil i una guerres a Pròxim Orient i Nord d’Àfrica) haguessin retirat les mateixes tropes la reacció dels diaris hagués estat ben diferent. Potser haguessin exigit un segon premi Nobel? No ho sé. De fet, quan Barack Obama enviava tropes i armes als terroristes d’Estat Islàmic els periodistes parlaven de Primavera Àrab. Quina habilitat per blanquejar el flirteig amb el terror i el fanatisme! Els nord-americans han creat una nova paraula per definir tot això. El TDS és el Trump Derangement Syndrome (Síndrome de transtorn de Trump). Aquesta conducta consisteix a rebutjar tot allò que faci Trump sense utilitzar la lògica i la raó. Criticar-ho tot encara que siguin coses intrínsecament bones.
És igual si s’aconsegueix descongelar la relació entre les dues Corees —i allunyar el món de l’apocalipsi nuclear. És igual si milloren les relacions entre els EUA i Rússia. És igual si s’evita que caigui un dels últims règim laics de Pròxim Orient. Al final tot això és indiferent. Menudeses. La premsa s’encarrega de resumir i mastegar la informació per demostrar qui són els bons i els dolents. Si Bush derrocava el president Sadam, es convertia en un agressor i el món, prèvia lectura dels diaris, feia manifestacions en contra de la guerra d’Iraq a tot arreu. Si Obama decideix derrocar el president al-Àssad, el món, prèvia lectura també dels diaris, calla i somriu. On és la diferència? Sadam i al-Àssad són polítics ben semblants: autoritaris, laics i del Baas. Són, també, dirigents àrabs capaços de mantenir a ratlla el monstre del terror islamista. Dirigents autoritaris capaços d’evitar la persecució dels cristians. El mateix ministre d’exteriors de Sadam Hussein, l’assiri Tarek Aziz, era catòlic caldeu. No són demòcrates? Cert. Són cruels? No es pot negar. Ara bé, l’oposició a tots dos ha demostrat estar capacitada per ser perversament pitjor. Però bé, llegint segons quins diaris seguirem tenint clara una cosa: bons i dolents. Trump salva Bambi i posa en perill l’alimentació del llop.
