En un partit de futbol a Gijón als anys ’70, els fans de l’Sporting, farts del favoritisme arbitral amb el Reial Madrid, es van inventar el cèlebre crit acusatori: “Así, así, así gana el Madrid!!”.
Els tics autoritaris de l’Estat espanyol es mantenen immutables, encara que el procés hagi desemmascarat el règim del ’78. A partir del 9-N de 2014, la repressió esdevé del tot indissimulada i s’empra sense miraments per a alterar els processos electorals catalans.
L’unionisme ha fet trampes per a endur-se les darreres eleccions al Parlament de Catalunya del 12 de maig, i, en menor mesura, també les europees. Sens dubte, el nostre bàndol ha comès errors enormes els darrers anys i aquesta columna n’ha parlat a bastament. Això no resta gens ni mica de pes al fet que Madrid, Espanya, va guanyar a Catalunya gràcies al dòping electoral.
Als catalans se’ns neguen els estàndards democràtics mínims obligatoris a la Unió Europea, on les eleccions han de ser lliures i justes, “free and fair”. Les múltiples irregularitats que han tacat la recent contesa del 12 de maig la posen al nivell de l’Hongria d’Orbán o la Polònia de quan hi manava el partit PIS. Tanmateix, a Brussel·les impera la doble vara de mesurar. La presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, no només calla davant l’atropellament dels drets fonamentals dels catalans, ciutadans europeus com qualsevol altre, sinó que va participar a la campanya europea de Feijóo a Galícia i allà li va assegurar que defensaria l’estat de dret espanyol a Europa.
A qui li fa falta aquesta promesa és a nosaltres!
Acumulem una llarga llista de greuges contra els candidats i electors catalans. Cal incorporar-la a l’informe anual d’Estat de Dret de la Comissió Europea i que es prenguin les mesures adients. Una a una, són irregularitats greus. Globalment, es pot dir sense exagerar que afecten la validesa de les eleccions, que ja no serien lliures i justes:
• El president Puigdemont, destituït il·legalment pel 155 i en pugna per recuperar el seu càrrec, va haver de fer campanya des de l’exili i no va poder participar als debats electorals. El conseller Lluís Puig, i setmanes després el conseller Toni Comín, igual.
• Ex-presos polítics i altres líders represaliats han estat exclosos de les eleccions per inhabilitacions arbitràries.
• L’actual Junta Electoral Central espanyola porta caducada des de novembre i, a més, té un dilatat historial de biaix i persecució contra independentistes. El seu president, el magistrat Miguel Colmenero, el gener de 2028 va ratificar la presó provisional d’Oriol Junqueras argumentant un “risc important” de reiteració del delicte (sic). Cal recordar a Brussel·les que aquests contumaços senyors de la JEC encara retreien al Parlament Europeu el novembre de 2022 que reconegués els escons del MHP Puigdemont, i consellers Comín i Ponsatí. Fidel a la seva infame trajectòria, la JEC tornà a impedir als mitjans públics catalans parlar d’”exili” el 2024, i amb el TSJC va prohibir una manifestació de protesta el 7 de maig davant la comissaria de Via Laietana. Denunciar tortures no és fer campanya electoral.
• El president del Govern espanyol, Pedro Sánchez, va monopolitzar i espanyolitzar la campanya catalana amb el seu “retir espiritual” de 5 dies i dimissió fake. Fou entrevistat en prime time a la TV i ràdio públiques. La JEC decidí que no compensaria els altres partits.
• Dotzenes de personalitats catalanes han estat víctimes d’espionatge invasiu i il·legal amb el programari Pegasus per part del govern de Pedro Sánchez. Així, el partit finalment vencedor ha tingut accés a informacions íntimes i estratègies polítiques dels seus competidors independentistes.
• El diumenge, 12 de maig, va caure el servei de tren deRodalies. No sabrem mai quanta gent fou impedida d’acudir a les urnes. La JEC no permeté allargar el termini per a votar fins a les 21h.
• El vot exterior fou un escàndol addicional. Només un 7% dels 300.000 del cens, que representa l’equivalent de la segona ciutat de Catalunya, va poder votar. Uns 3.500 vots foren declarats inescrutables, no se sap perquè. La JEC va desestimar la demanda de Junts de repetir-lo.
• Finalment, les enquestes oficials pagades pels contribuents, enlloc de reflectir el vot, sembla que vulguin empènye’l cap al govern de torn. A Espanya i Catalunya van afavorir el govern respectiu. El CIS espanyol sobreestimà el suport al PSC i a ERC, i sotsestimà el de l’enemic número 1 de l’Estat, Carles Puigdemont. El CEO català va ser l’únic que donava ERC com a 2ª força davant de Junts+. Va quedar 15 escons per sota.
L’òbvia conclusió de tot plegat per als independentistes i, de fet, per a qualsevol demòcrata, és que hem de dificultar i en cap cas ajudar l’unionisme trampós a ocupar el govern de Catalunya – o el de Barcelona.
