Per primera vegada en molts anys es dóna al nostre país la possibilitat de refer la trencadissa entre els dos partits nacionalistes més importants: Convergència i Esquerra Republicana.
La dècada del menyspreu mutu va arrencar l’any 2000 quan l’aleshores president Pujol rebutjà l’oferta de pacte que proposava ERC per a no lligar el país a la sort de l’aliança amb el PP, i va continuar el 2003 quan, segons paraules del propi Carod-Rovira, el tripartit es va planificar amb l’objectiu de destruir Convergència. Des d’aleshores, un teló d’acer ha caigut entre convergents i republicans.
Però murs més gruixuts han anat a terra. Em sembla que és el moment de plantejar-nos si no és hora ja d’agafar el pic i la pala i, començar a fer miques un dels taps que ens impedeixen avançar. Però per poder-ho fer, en aquesta operació seran peces claus dos polítics que representen una nova generació: Oriol Pujol i Oriol Junqueras.
Juraria que Oriol Pujol hauria de sentir-se a gust amb algú que predica el liberalisme polític, la solcialdemocràcia econòmica controlada i el retorn als valors republicans. Tampoc no tinc cap dubte que Oriol Junqueras no pot deixar de reconèixer el sobiranisme explícit de l’actual president del grup parlamentari de CiU i secretari general adjunt de Convergència que l’ha portat a votar sí en el referèndum per a la independència.
Insisteixo, una de les més urgents necessitats és recompondre els mil bocins esquinçats del preciós gerro de la fraternitat catalanista. No podem passar-nos una altra dècada de guerra civil. Algú que ha votat Sí a la independència no pot ser mai adversari polític d’un altre que ha votat Sí a la independència. El camí dels qui volem la llibertat de Catalunya, per més estacions intermitges que alguns necessitin, el podem fer junts en molts trajectes.
Si el senyor Oriol Pujol i el senyor Oriol Junqueras volen el mateix -la independència-, per què no s’haurien de posar d’acord? Per què a un nacionalista català li costa tant pactar amb un altre nacionalista català?. Per què CiU i ERC busquen, en el poder, aliances amb altres partits sucursalistes?. Ho lamento, em nego a resignar-me que el PP o el PSC siguin socis acceptables, no puc compartir viatge, ni en òmnibus ni en patinet, amb els qui passen el ribot sobre les nostres lleis i l’ambició d’un futur nacional ple. Però, esclar, em cal que Esquerra faci tot el possible i més per arribar a acords amb Convergència..
L’entranyable col·laboració entre nacionalistes de tots colors en els referèndums dels ajuntaments catalans o el magnífic exemple de treball solidari entre els eurodiputats Ramon Tremosa i Oriol Junqueras- i també Raül Romeva-, són ja uns precedents clars, brillants, indiscutibles, que haurien de facilitar aquest nou diàleg nacionalista. Com a mínim, seguint el lema d’Òmnium, hauríem de ser capaços de lligar amb xarxes indestructibles tres grans àrees mínimes: llengua – cultura – país (i per país entenc, en aquest cas, infraestructures, concert fiscal i dret a l’autodeterminació).
Sense Convergència no hi ha independència. Però sense ERC ni els altres partits independentistes, tampoc. En canvi, amb el PP i PSC només hi ha més desert provincià. Cal donar forma a la centralitat que l’independentisme ocupa en el catalanisme, que ha condemnat als autonomistes a la marginalitat i als extrems. Aquesta és l’enorme responsabilitat dels dos Oriols: tenyir de complicitats un camí que, per arribar al capdamunt, hem de fer junts.
Publicat a El Singular Digital, 21.7.2011
