Diu Noam Chomsky que entre els molts indicatius per saber si estem davant dos països diferents, un dels més rellevants és la forma en la que voten. El PSOE ha guanyat folgadament les eleccions andaluses. Un partit que obtindrà uns nefasts resultats en les properes municipals i encara pitjors en les properes plebiscitaries catalanes, ha guanyat la Junta d’Andalusia. I ja van 33 anys. La paradoxa es que un partit que tindrà difícil entrar en el Parlament hagi aconseguit això en una altra comunitat autònoma. Doncs, entre moltes altres coses, reflecteix clarament que estem davant dos països absolutament diferents, tal com afirmaria el mateix Chomsky.
Tot respon a un procés gradual i inexorable de desconnexió que no acaba aquí. Galícia, València i Madrid (com a mínim) repetiran victòria, en aquest cas, del PP. Un altre partit residual dins del panorama polític i electoral català. El fet és que la gran majoria de la CCAA espanyoles acabaran en mans de PPSOE deixant clares dues coses: com de lluny estem d’un model federal i com de diferent és Catalunya (i Euskadi) a la resta de l’estat espanyol.
La pregunta és a quin grau de politització i dolor ha arribat el poble català perquè quedi absolutament consternat i sorprès davant aquests resultats i previsions electorals. El sobiranisme mira sorprès cap a una terra que, amb xifres d’atur juvenil que freguen el 70% i 3.500.000 de pobres, ha votat al mateix partit que els ha governat els últims 33 anys i que, per tant, n’és totalment responsable. Mira consternat com a Madrid, segons totes les enquestes, tenint enormes casos de corrupció, el PP tornarà a guanyar l´alcadia i la comunitat. Mira consternat com a València, amb una Generalitat absolutament desfalcada, tornarà a guanyar un PP amb una xarxa clintelar enorme.
Catalunya mira, sorpresa. I la vegada alleujada i impacient. Perquè sap que ja no forma part d’això. Perquè sap que guanyarà. De fet, ja ho ha fet. I no ho sap. Encara.
