Quan es vol fer un cim, acostuma a passar que els últims trams són els més costeruts. Amb la verticalitat, amb menys passes guanyes més alçada però també t’exigeix més esforç, més risc i apareix més vertígen. I encara costa més si alguns et tiren pedres des de l’aire, altres se’n van per mirar-s’ho des de fora i finalment part dels companys amenacen d’anar per lliure, tensant la cordada per atacar el cim per diferents llocs. En aquesta situació no s’ha de mirar enrera sinó enfilar la vista cap al cim, amb coordinació i determinació però assegurant bé cada passa, conjunta, que es vol fer. I sense perdre temps.
La llei de referèndum va preveure un resultat vinculant però no va preveure, formalment, les dificultats que, de forma evident, podien distorsionar la celebració. I és que, formalment, no les podia contemplar, tot i que el “com sempre” era evident que s’enfrontava a l’oposició “com mai” de l’Estat. La pregunta sobre la pregunta, en el seu dia pertinent, i a l’hora repel·lent i impertinent, que planava sobre el dia 1O era: està el govern en condicions de garantir que tothom que vulgui votar, pugui fer-ho?, ara ja té resposta. No la cínica i miserable resposta dels que ara qüestionen el resultat per no complir unes garanties que ells mateixos es van ocupar d’impedir. No la resposta que legitimaria l’actuació obstructiva de l’Estat. Però si la lectura que, des de fora, es fa de tot plegat. I que diuen, per exemple, els observadors internacionals que es va convidar. Arribats a aquest punt, no és hora de mirar enrere sinó de continuar avançant. Com? aquí van algunes consideracions d’ordre jurídic, que no agradarà escoltar, i d’ordre polític sobre aquests dotze dies d’octubre i els que després vindran.
Des del punt de vista jurídic:
1.- En estricte clau de les dues lleis que va aprovar el Parlament, ens hem de preguntar si el referèndum dut a terme, ateses les condemnables distorsions que ha patit, ens permet treure igualment les conseqüències i efectes allà previstes. Qui ens tapa la boca no pot criticar que no se’ns senti prou però, per ser escoltats arreu del món, com hem vist, potser ens caldrà encara cridar més alt.
D’acord a la legitimitat dels objectius, s’entenen les innegables i inevitables escletxes en la tramitació i aprovació de les dues lleis de ruptura però igualment ens convé saber quina és la realitat jurídica en la que estem situats. Saber on estem en termes de legalitat catalana en aquest moment, perquè en termes de legalitat espanyola, les porres ja ens ho han dit. Després del dia 1 i després del dia 10. I la realitat jurídica catalana, deixant de banda l’espanyola, per no autoenganyar-nos, ara per ara, és la següent:
L’art. 4, apartats 4 i 5, de la Llei de Referèndum diu textualment:
“4. Si en el recompte dels vots vàlidament emesos n’hi ha més d’afirmatius que de negatius, el resultat implica la independència de Catalunya. A aquest efecte, el Parlament de Catalunya, dins els dos dies següents a la proclamació dels resultats oficials per la Sindicatura Electoral, celebrarà una sessió ordinària per efectuar la declaració formal de la independència de Catalunya, concretar els seus efectes i iniciar el procés constituent.
5. Si en el recompte dels vots vàlidament emesos n’hi ha més de negatius que d’afirmatius, el resultat implica la convocatòria immediata d’unes eleccions autonòmiques.”
Recompte: no es van poder recomptar tots els vots vàlidament emesos perquè una part ens els van robar. És evident que, aplicant el mateix percentatge que als comptats, el resultat és favorable al si però una votació no és una estadística ni un mostreig. I no tothom que volia, va poder votar, ni a tothom que va votar se li han comptabilitzat els vots.
Sindicatura electoral: com sabem, per les ignominioses raons i miserables decisions de les institucions de l’Estat, no hi havia Sindicatura electoral en exercici. I per tant, no ha pogut proclamar els resultats, en els termes i condicions previstos a la mateixa llei.
El dia 1 d’octubre passarà a la història. L’immens patrimoni moral i lliçó a ulls de tot el món que es va donar, amb pau, civisme, dignitat i democràcia brilla i brillarà per sempre més. Com romandrà, en el passiu de l’Estat, l’allargada ombra de la vergonyant, violenta i injustificable resposta de l’Estat. I Catalunya ha superat una gran fita en el camí final cap el cim però no ha fet encara el cim on plantar la bandera, tot i que ens hi hem acostat molt. Això crec que és la lectura que faria un observador internacional imparcial del dia 1 O.
Declaració formal d’independència: D’acord a aquest article 4.4 correspon al Parlament la declaració formal d’independència, concretar els seus efectes i iniciar el procés constituent. Per tant, a qui corresponia aquesta decisió era al Parlament i no al President de la Generalitat. El President i el Govern ha de comparèixer i rendir comptes del referèndum i el seu resultat però la decisió i declaració formal d’independència exigeix una proposta de resolució a sotmetre a debat i votació de tots els diputats i la seva aprovació. pel Ple del Parlament. Certament, aquesta norma deixa clar que hi ha un automatisme entre resultat de votació i independència o eleccions autonòmiques, segons el cas, però des del moment en que es preveu la concreció dels seus efectes, sembla evident que el Parlament (si no es modifica la llei) estaria vinculat pel sentit de la declaració però necessariament el Ple hauria de debatre, votar i aprovar la seva concreció i efectes.
Per tant, tècnicament, no s’han donat les condicions previstes a aquest apartat 4 de l’art. 4. Tampoc òbviament les de l’apartat 5. Ni s’han donat jurídicament les condicions (recompte, Sindicatura) que comporten la independència, segons la pròpia llei. Ni s’ha produït el debat, votació i aprovació de la resolució que contingui la declaració formal d’independència i els seus efectes. I a fe de Déu, que m’agradaria que fos d’una altra manera. Podem traspassar l’art. 2 de la Constitució però comencem malament si no complim o forcem la interpretació de les nostres pròpies lleis.
La Disposició final tercera de la llei de Transitorietat diu expressament:
“Aquesta Llei entrarà en vigor una vegada sigui aprovada pel Parlament de Catalunya, se’n faci la publicació oficial i es compleixi allò que disposa l’article 4.4 de la Llei del referèndum d’autodeterminació de Catalunya.”
D’acord al que hem explicat abans, la llei de transitorietat no ha entrat encara en vigor. No s’ha complert allò previst a l’art. 4.4 de la llei del referèndum, ni com a condició prèvia per la declaració formal ni tampoc perquè la declaració formal la va anunciar el President de la Generalitat però no la va adoptar el Parlament. Quan el President parla de suspendre els efectes jurídics ho està fent d’una declaració que d’efectes jurídics no en té cap i per tant, en realitat el que està fent és demanar al Parlament, òrgan competent per declarar-la, que s’abstingui de debatre i votar aquesta declaració formal. El que demana suspendre, temporalment, és la mateixa aplicació de l’art. 4.4 esmentat. Per això, quan alguns li demanen al President que aixequi la suspensió (entre ells alguns diputats que semblen desconèixer la llei que van aprovar), el que en realitat haurien de fer és proposar directament al Parlament, si donen valor al recompte i proclamació de resultats, que apliqui l’art. 4.4, cosa que encara no s’ha fet.
Aquesta és la realitat en termes estrictament jurídics de legalitat catalana, prescindint de les objeccions d’ordre constitucional espanyol que, arribats a aquest punt, ja estava clar que les institucions catalanes, atès l’objectiu perseguit, no seguirien. Algú pot pensar que no és hora de rigorismes jurídics, amb tota la que ens està caient, però precisament, per tot el que està caient, ens hem de carregar de rigor, de raons i més raons.
Des del punt de vista polític:
Només en clau política s’entén la posició i exposició del President del passat dia 10. I, en aquesta mateixa clau política, sembla clar també el següent:
La realitat ja ha desbordat un marc constitucional territorial que una majoria de catalans no veuen ni viuen com a propi. L’Estat ha renunciat a seduir-los, sabedor del seu fracàs, i ha optat per sotmetre’ls, ignorant que ha perdut autoritat i credibilitat. Té la força però no l’autoritat. Té el BOE però no la credibilitat. Té el dret però no la justícia. I és sorprenent que no s’adoni de l’efecte “palanca” que l’ús de la força genera en l’adversari: com més força bruta i més pressió es fa per una banda, més s’encimella, a ulls del mon, a qui ja es troba a l’altra costat.
En una aproximació nacional, la principal diferència entre la CUP i Junts pel Si, i els seus respectius entorns, no crec que estigui en un diferent grau o intensitat de compromís, conviccions, desig i determinació per assolir la independència, com aparentment podria semblar, sinó en la forma que uns i altres aborden aquest immens repte. De fet, si ho mesuréssim per la procedència i el nombre de detinguts i investigats, no hauríem de tenir dubtes. La CUP ha assumit el paper de punta de llança que s’adreça directa a l’objectiu, prescindint del nombre d’adhesions, internes i externes, que arrossegui. Com a element positiu cal reconèixer-li que actua sense càlculs electorals i partidistes i amb objectius clars i creïbles. Com a element negatiu, que es despreocupa de la necessitat d’arrossegar adhesions majoritàries i homologacions externes, tot i parlar com si la seva estratègia fos compartida per tots els independentistes.
Vol dir el darrer viratge del dia 10 que estem perdent posicions?. En absolut. Estem transitant per una via inexplorada i plena d’entrebancs. Ens estem carregant de raons a ulls del món. I queda encara un tram del camí, tinguem-ho clar, ben costerut i cantellut. És en aquesta clau i aquest registre que cal entendre la posició del President del dia 10.
L’Estat demana aclariments a un President que no té marge en la resposta. Ho saben allà i ho sabem aquí. Quan un vol arribar a un acord ha de deixar una sortida possible a l’adversari. I una comissió constitucional al Congrés, a aquestes alçades, és una burla matussera més. L’Estat també es carrega de raons i es prepara per l’escalada de tensió. I la resposta del President al requeriment de l’Estat hauria de ser, de nou, carregar-se de raons. Com?
Conscients de que aquesta resposta serà llegida arreu del món caldria, d’entrada, recordar, extensament, perquè s’ha arribat fins aquí, amb els greuges històrics, anhels avortats i drets conculcats dels últims tres-cents anys. També el context postfranquista del 78, amb una Constitució que la majoria de catalans d’avui no han votat, un nivell d’autonomia decreixent i una frustrada aposta de la majoria de catalans, durant anys, per l’estabilitat i governabilitat d’un estat que, irreversiblement, una majoria de catalans ja no senten legítimament com a propi perquè no els reconeix com a nació, no els dona resposta i ni tant sols els deixa preguntar. A l’hora caldria traslladar la declaració signada fora de l’hemicicle, destacant l’important valor polític que té, més enllà d’uns efectes jurídics, ara per ara, pendents de formalitzar. I explicar que correspon al Parlament la declaració formal d’independència, decisió que es podria adoptar els propers dies si persisteix la negativa de l’estat a reconèixer les institucions catalanes com a interlocutor, en un diàleg sense condicions per cap de les dues parts. Finalment, recordar l’aposta europeista de la majoria de catalans, amb la demanda a l’Estat que, lluny de bloquejar la intervenció de les institucions de la UE, propiciï que siguin aquestes les que mediïn en un afer que afecta directament a drets de ciutadans de la Unió.
Tot apunta a l’aplicació de mesures preventives-repressives contra els diputats i càrrecs signants de la declaració política d’independència per evitar, sense èxit, una proclamació formal del Parlament, que probablement es produirà igual. I tindrem una nova escalada de tensió. L’Estat del “a por ellos” ha renunciat a la política. La seva trajectòria s’encamina a una futura suspensió de l’autonomia, més policia, retencions i detencions. Poca broma. I la resposta catalana apunta a una aturada general indefinida, fins l’alliberament dels detinguts, la retirada policial i l’inici de converses formals. D’aquí l’avís català del dia 3 i d’aquí el previsible contrafull de ruta de l’Estat, que anirà comptant els dies. L’habitual tàctica Rajoy. Deixar podrir la situació, esperar quants dies, setmanes, els catalans poden aguantar aquesta aturada mentre es va empobrint el país i la seva gent. I esperar pacientment la divisió interna i les desercions. Un combat desigual de resistència passiva per veure qui afluixa abans. Res de nou. Velles tàctiques militars de desgast de l’adversari en versió 2.0. I a l’altra costat, el Govern i Parlament català, amb més de dos milions de vots que l’avalen, l’empenyen i als que es deu, sense fer-se enrere, amb l’esperança que aquest ignominiós setge sigui un clam que faci imprescindible i precipiti, per fi, una mediació internacional.
