Els nombres, el màgic món dels nombres i de les matemàtiques… des de ben petit que m’ha fascinat i ha acabat creant, molts cops, una personalitat que cerca combinacions numèriques per tot arreu, que relaciona els nombres amb tot en els fets diaris des de ben petit i on tot nombre té ho seu, bo i/o dolent, i on cal sempre cercar el costat positiu de les coses, com ara al dotze.
Dotze, i no em refereixo a les dotze campanades, un moment clàssic de cap d’any que no m’il·lusionava gaire de petit en no agradar-me el raïm i on recordo les meves ennuegades amb els grillons de mandarina i les bromes del pare dient-me que ho fes amb talls de meló 😉 El dotze…
Set, dimarts som dotze i va acompanyat d’un mes amb un nombre màgic per a mi, el set. I no pels set nans de la Blancaneus precisament, un conte que de petit no m’agradava gens i que trobava estrany i obscur en no entendre que feia aquella pobra noia rodejada de set nans de dubtoses intencions i que cantaven a la mínima que podien. Set, sempre he estat persona de senars i nascut un dia set, un nombre que m’encanta i que és el meu preferit conjuntament amb el nou que duia a la samarreta de bàsquet. El set…
Dotze, el dotze amb un set i amb un dotze de tancament ara farà deu anys és i sempre serà una data molt especial per a mi. Tots en tenim de dates especials en menor o major mesura i totes van lligades a la numerologia: el nostre naixement, naixement de filles i fills, esdeveniments especials… i aquest darrer és el cas del meu dotze amb un set i un dotze, el dia que vaig conèixer una persona molt important i bàsica a la meva vida i que l’ha marcat i marcarà ara i sempre i en un futur i sempre en positiu.
No importa que ara les coses no siguin com eren, com en aquell moment, amb aquella perfecció… el que importa realment és tenir la sort d’ haver viscut aquelles situacions, aquells moments i de recordar en aquest passat l’esdevenir positiu que tots aquests instants han causat, han creat pel sol fet d’haver coincidit.
Perquè vaig fallar, em vaig equivocar i les coses ja no són com eren però tot i així són, i són perquè hi ha gent molt maca i màgica a la vida i si tens la sort de trobar una persona així, ni que tot canviï, ni que tot ja no sigui com era, el cas és que és i cal estar sempre molt agraït al moment generat per l’Univers en aquell instant, en aquell dotze_set_dotze perquè determina un moment de vida que sempre seguirà estant.
Dirac, i així ens ho marca en la seva equació on sense entrar en connotacions matemàtiques ni en l’entrellaçament quàntic i adaptant-la a la situació plantejada hom podria dir que “ si dos sistemes (persones) interactuen un amb l’altre un cert període de temps i després es separen, podem dir que passen a ser dos sistemes separats però que d’alguna manera estan convertits en un sol sistema i el que li passa a un segueix afectant a l’altre, es segueixen influint ni que la distància sigui d’anys-llum.”
I no hi pot haver sort més gran a la vida que això i totes i tots la tenim aquesta sort, en major o menor mesura perquè, d’alguna manera, hem trobat el nostre sistema d’en Dirac: el meu va aparèixer un dotze_set_dotze.
I com deia l’Eros Ramazzotti: “Gràcies per existir”.
