Fa uns dies els alcaldes i alcaldesses dels municipis de la segona corona metropolitana van aixecar la veu per reclamar l’ajuda, el treball conjunt de les administracions per fer front a les ocupacions il·legals, una pràctica que creix amb força en aquests municipis, així com a Barcelona i d’altres de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB).
Aquest no és un fenomen nou, no és una realitat que hagi sorgit després de l’esclat de la pandèmia, és un fet que fa temps que dura, i al què no s’hi ha posat solució.
L’any passat hi va haver a Catalunya 5.689 ocupacions de domicilis, un 74% de les quals en municipis de la província de Barcelona.
El debat de fons és el de l’habitatge, l’especulació d’uns quants amb un dret, els “fons bultó” i el paper dels bancs després de les crisis, financera i de la pandèmia.
I també la falta de polítiques actives d’habitatge per part de la Generalitat, de generació d’habitatges públics, de lloguer assequible i d’habitatges socials. També en això els municipis estan sols. Aquesta mancança aboca a famílies a l’ocupació perquè no troben altra manera d’accedir a un habitatge.
Però al costat dels més vulnerables, als que les taules d’emergència no troben solució. Apareixen aquells, delinqüents, que veuen l’ocupació com un negoci : aquells de rebenten les portes, que canvien el pany i que venen les claus a persones que no tenen cap més opció. I també aquells que veuen en la desocupació un negoci. La necessitat genera negoci.
I ens queda un altre grup el d’aquells que ocupen per dedicar els immobles a activitats delictives, tràfic de drogues, prostitució, etc.
Moltes d’aquestes ocupacions es produeixen en barris i zones més deprimides socioeconòmicament, generant problemes de convivència i aprofundeixen la degradació. Com deia una alcaldessa : “darrera de cada ocupació violenta queda una comunitat de veïns degradada, amb poques o nul·les possibilitats de rehabilitació”.
I aquest fet no és menor, ja que és usat com a arma llancívola, per fer un discurs populista i en moltes ocasions xenòfob.
No es tracta, ni de ser permissiu, ni de criminalitzar totes les ocupacions, ni de trencar el principi d’equitat entre els més vulnerables.
No serà possible abordar-ho si no és en la seva globalitat i complexitat, i això vol dir :
- Polítiques actives d’habitatge de només per emergències, si no per facilitar l’emancipació dels més joves: Construcció de parc públic, o rehabilitació, penalització als grans tenidors i bancs, perquè posin habitatges al mercat o els cedeixin als ajuntaments.
- Evitar la pèrdua d’habitatge, amb mediació, funcionament àgil i transparent de les taules d’emergència habitacional. Treball coordinat entre Ajuntament (serveis socials), propietaris, judicatura.
- Mesures de transformació urbana que fomentin la convivència i la qualitat de vida als barris. Molts edils reclamen una nova llei de barris.
- I per últim Seguretat, autoritat i justícia. Mecanismes legals que permetin l’actuació de les forces de seguretat amb coordinació amb fiscalia i judicatura, per tipificar-ho com a violació de domicili i usurpació de la propietat, sobre tot un pla de lluita contra les màfies que trafiquen amb persones i amb la seva vulnerabilitat.
Mirada ampla i acció concreta, per la defensa d’un dret fonamental com és l’habitatge.
